Fa poc menys de tres mesos que el malson va caure sobre les nostres serres. Fa poc menys de tres mesos d'aquella nit de dilluns quan tots ens trobàvem amb la por observant com
la llarga linneà de foc devorava el nostre món, com una carretera a l'infern.
Ja fa tres mesos que la primera imatge que es veu quan entres a Llutxent són
cims i llomes negres com la foscor. També, fa poc menys de tres mesos que vam
poder tornar a caminar pels camins de les nostres muntanyes. El terror es va
convertir en alegria parcial en veure com casetes i bancals estaven intactes,
de com el Rafal havia evitat les flames pels pèls. Eren trossets de verd
rodejats per la infinita negror de la cendra.
Al
mateix temps que aquests descobriments ens recomponien un poc, la desoladora
imatge del Surar ens feia caminar dues passes enrere. Era horrible veure com
els arbres sorgien del terra cremat com extremitats socarrades de mostres de
l'Avern. Les rames negres pareixien ullals que volien consumir el cel. Les
pedres blanques es veien des de quilòmetres en perdre la capa de verdor que les
protegia de la maldat del món. L'olor de cendra i a fusta cremada que pareixia
no voler abandonar-nos mai. No obstant això, el pitjor era el que les nostres
orelles percebien: res. Els sorolls de les rames plenes de fulles sacsejades
pel vent pareixien haver mort per a sempre. I les cançons dels ocells havien
deixat aquelles terres, com un rèquiem de silenci.
Tot ens
indicava que tardaríem anys a poder veure de nou un poc d'esperança en la
nostra casa. Hauríem d'haver confiat més en les nostres serres. Ens havíem
oblidat del fet que la surera és l'arbre més cabut del món.
El
Surar, ara mateixa, és una al·legoria de la mort i la vida. Com una porta entre
el Cel i l'Inframón. De les soques negres i de les rames raquítiques creixen
rams de fulles verdoses que ens permeten diferenciar les sureres del cementeri
de pins. Totes reviscolant des de la seua tomba de cendra i pols. I no són les
úniques. Centenars de plantes i arbustos s'obrin pas a través de les terres
tacades de negre per tornar a brillar. Endemismes i plantes úniques que
s'esforcen per no ser oblidades.
Pot
ser, el cas més trist siga el dels pins, que sí que han sucumbit al terror de
les flames. No obstant això, centenars de brots cobreixen el sol dels seus
pares. No tots sobreviuran, és clar, però una nova generació està en camí per
tornar a pintar de verd els paisatges. El silenci encara és tancat allí dalt,
però ara, de tant en tant, el xiulit d'un ocell trenca la monotonia macabra de
l'absència de so.
Tardarà
anys, està clar. El Surar passarà mesos sent un quadre de tonalitats obscures amb
tocs verdosos, però, a poc a poc, la vida es tornarà a obrir pas
definitivament. Perquè el Surar porta el nom de l'arbre de les segones
oportunitats. Porta el nom de l'arbre de la vida. Perquè la surera és l'arbre
de l'esperança i torna per a quedar-se.
