Serres

Ningú ho esperava. Qui ho faria? Qui pensaria que els nostres somnis de passat i de futur anaven a desaparéixer en poques hores? Qui pensaria que un xicotet foc convertiria la verdor de la nostra casa en un paratge de negror infinita? Qui pensaria que eixe monstre de fum i foc ens reduiria a simples espectadors de desgràcies tan esgarrifoses?

Pense en bons moments i no puc evitar veure aquella vesprada que sols amb Google maps i ganes d´aventura, ma tia, el meu germà, la meua cosina i jo ens dedicarem a buscar el Castell de Pinet. Escalar l'Alt dels Castellet va ser llarg i cansat, però quan vam trobar les ruïnes ens va inundar l'alegria. Les vistes dels barrancs, les muntanyes i el poble de Pinet eren tan reconfortants... Recorde que vam deixar una gorra trencada com a marca d'on estava el castellet. Supose que ja no estarà, com tot en aquests dies.

Com oblidar la vegada que, un grupet de gent del poble, va organitzar una ruta a la Penya Llarga. Jo esperava una gran lloma seca, però la Penya amagava dues coses: unes grans vistes del nostre espectacular terme i un xicotet bosc d'ensomni ple de secrets i misteris dels quals ara sols podrem parlar amb melancolia.

Abans, recórrer el Pujol i la Poletana era com recórrer el poble. Els bancals i les casetes dels llutxentins custodiaven els camins i ens servien de guia...

Ningú ens va dir que les flames posarien en perill el nostre benvolgut Rafal. Quasi tots hem nadat en el seu estany, tot i paréixer un pantà ple de monstres imaginaris. Tots, hem begut de les seues aigües fresques i revitalitzadores...

Ara és més difícil. Ja que ficar-ho per escrit és haver-hi d'acceptar-ho. Parlar del Surar durant aquestes hores de terror és fer-ho amb llàgrimes als ulls. No puc recordar la primera vegada que hi vaig muntar, però sí que puc recordar que ho he fet moltes vegades. He observat les hedres escalant els pins i les sureres creant una imatge màgica. He escorcollat les aigües de la Basseta en cerca dels amfibis que l'habitaven. Sempre dolç serà el record de voreu tot blanc i congelat per la neu. Neu que a partir d'ara sols podrà posar-se sobre cendres i cremats.

A la ment em ve la primera vegada que vaig anar als Miradors. Era una ruta nocturna per veure l'eixida del sol. Des del seu cim també he pogut gaudir de pluges d'estrelles. Pensar en aquella vegada que volia portar als meus als Miradors però acabarem a l'Alt de la Lletera. Un error, però un error preciós que ens va fer gaudir del punt més alt de les nostres terres. La Barraqueta de Pedra ja no li donarà refugi a ningú... El Cap de l'Ase ara és simplement una bola de vegetació negra i moribunda...

A Llutxent i a Pinet ens toca acomiadar-nos de vosaltres, de les nostres Serres. Ens acomiadem amb la soledat que ens produeix veure que els ocells han fugit, sense possibilitat de poder tornar a fer nius en vosaltres. Ens acomiadem amb un rèquiem de rotors d'helicòpters i sirenes d'emergències. Ens acomiadem amb el nerviosisme, el dol i la por que produeix veure com ta casa es crema i desapareix. Ens acomiadem amb l'esperança que els pròxims habitants de les nostres viles vos puguen gaudir i veure com hem fet nosaltres.

Adéu...