Damnatio memoriae

                Damnatio memoriae, condemna a la memòria en llatí. Els antics romans solien usar açò quan declaraven a algú enemic de l'Estat. Tot i que fallaven (o tal vegada no, ja que, si va funcionar, no han arribat dades sobre la persona afectada), el Senat i les forces imperials destruïen de la Història a la persona damnificada. Ja fora llevant totes les seues estàtues, eliminant el seu nom de tots els llocs possibles, esborrant les cares de les monedes...

Us imagineu, que bé viuríem si nosaltres poguérem fer alguna cosa pareguda? I no em referisc a destruir tot record d'una persona (ja no quedaria ningú). No, jo plantege un Damnatio adaptat, que ens permeta poder esborrar el record d'una persona que ens haja fet mal de la nostra memòria.

Podríem alliberar a la Societat de tots aquells traumes i ferides que ens deixen molts a les nostres ments. Acabar amb “l'amor de la teua vida” que t'ha traït tan vilment que no ho pots ni suportar (seria més fàcil acabar amb la monogàmia, però no veig moltes ganes). Poder treure del cap a tots aquells que t'han amargat la vida fins al punt de voler desitjar la teua pròpia mort...

Inclòs, podríem eliminar els breus records d'una persona acabada de conéixer que sabem que va a fer-nos mal. Seria genial acabar amb la possibilitat d'un futur dolor sols amb un clic. Borrón y cuenta nueva.

Seria genial...

No obstant això, a quin punt arribaríem? Acabaríem amb els millors records de la nostra vida sols per la ganivetada a l'esquena que ens ha fet un malparit? Seríem capaços de desfer i destruir, a poc a poc, la nostra personalitat per tal d'oblidar uns dies de dolor mental? Arribat el moment, acabaríem oblidant-nos de nosaltres mateixa sols per no ser capaços de viure amb un mal record?

La veritat, tot i que seria més còmode, no seria productiu. Acabaríem renunciant als bons moments passats amb una persona per un dolor puntual. Que si, que no fa falta perdonar a ningú, però tampoc fa falta convertir-nos en jardiners, que per un brot més llarg, tallen tota la gespa.

Està clar que ens podria ajudar a oblidar vells traumes. Sense cabró no hi ha putada. De totes maneres i, tot i que seria d'ajuda per a certes persones, per a la resta seria una condemna. I no a la memòria, sinó a nosaltres mateix. Vulguem o no, els moments passats al llarg de la vida ens forgen. La felicitat és l'enclusa on ens deixa reposar el ferrer, i totes les martellades són els instants dolorosos. Cada insult, cada traïció, cada error que cometent els altres i acabem pagant nosaltres... Al final, quan ens deixe caure a l'aigua freda que és el món, el metall glopejat serà l'espasa més resistent; el que ho ha oblidat tot, serà el cilindre amorf de ferró oxidat.

Si als romans no els va servir per a esborrar el fantasma d'un mal emperador, a nosaltres nos ens servirà per a millorar. Aprendre a viure amb tota la merda que ens va caient damunt és l'única forma de resistir. Oblidar ens farà anar més ràpidament, però a cap lloc.

Accepta, no oblides.