Incendis contra l´odi

Fa massa temps que pense que no em representen. Que no visc a “Luchente”, que no he estudiat a “Onteniente”, que no agafe el tren a “Játiva”. No, ni tan sols “Alcoy”, “Gandía” o “Valencia”. Fa massa temps que veig com ens menyspreen per utilitzar la llengua dels nostres avis. Fart, d'observar a la gent que es burla dels qui tenen problemes per a parlar en castellà per haver nascut parlant valencià. Avorrit, dels seus arguments tacats de feixisme contra les nostres terres.

Tinc por en veure com als carrers de les nostres principals ciutats s´ha perdut la cultura que ens ha acompanyat durant segles. És fàcil pensar, hui a dia, que la seua castellanització ha sortit bé. Que les aules on els nostres xiquets es formen són xarxes de veritats a mitges i missatges d'odi. Perquè si, hui a dia, a la nostra Terra, l'odi floreix com les cama-roges a les vores dels camins.

I pot ser, del que més fart estic és de l'expressió “los extremos se tocan”. I segur que en algun moment de la història han tingut raó, però no ara, no hui. No és el mateix alçar el puny contra “los maricones”, “los negratas”, “los rojos de mierda” o “las feminazis esas”, que alçar-lo en contra d’eixes coses. Que no, no és el mateix alçar banderes cosides amb morts, sang i repressió o cantar consignes nazis, que avançar amb banderes que sols busquen votar i elegir el seu futur o cridar consignes d´alliberació. No, no és el mateix.

Horrible, és veure com el fantasma de Hitler es passeja per la plaça de l´Ajuntament com si estiguera a casa. Por és la que va passar la gent el 9 d´octubre, tant els que allí estaven com els que patíem per ells. Tristesa és la que m´arrossega quan els balcons perlats del seu menyspreu i odi inunden València. Ràbia, en veure que la meua universitat no té grups en valencià, i si els té, els negligeix fins que ho deixen de ser. Cabreig, quan em censuren la meua eterna llengua a terra meua.

No vulgueu fer-se els cecs. Està passant: estem perdent. I plorarem, quan a La Vall d´Albaida, La Safor, La Costera, L´Horta, L´Alcoià... els únics que parlem valencià siguem els octogenaris que ens mosseguem els llavis per no haver lluitat. I ens esgarrarem, quan les pròximes generacions hagen canviat totalment a Babalà per qualsevol monyicot guiat per l´estat. I s´acabarà, quan l’últim “Adéu” sorgisca de la tomba de l’últim de nosaltres.

No obstant això, hi ha motius per estimar. Estimar als que componen i escriuen amb el nostre idioma. Estimar, a les persones que sense saber parlar valencià, el respecten i ens mostren que l'opressió no naix de tants com ens volen fer creure. Estimar a la gent que ix al carrer per defensar-nos. Estimar als historiadors que eviten que el nostre passat siga una deixalla manipulada. Estimar tots els “Bon dia” i tots els “Bona nit”. Estimar estimar, perquè ells no ho saben fer.

No ho negueu. No farem res estiguen quiets. Ell ens han provocat. Ells ens han fet ser tres voltes rebels, ens han fet caminar per la desobediència. Ells són els que ens busquen trencar i destruir per tornar a construir com els done la gana. Ells són els que crien i protegeixen al feixisme que tan d´odi està vomitant. El pacifisme està bé, el pacifisme és el millor. Però el pacifisme s´utilitza amb humans i animal. Amb monstres que sols coneixen l´idioma de la violència no ens queda més que lluitar.

Farem foc de les nostres ferides, de les del 9 d´octubre fins a les de 1707. Encendrem les nostres llàgrimes, els nostres somnis trencats. Farem flames amb la nostra ràbia contesa, amb la tristor que ens han clavat durant segles. Cremarem els nostres records amargs, els nostres passats abaixant el cap. Farem esclatar tanta opressió, tant de menyspreu i tant de fàstic. I en eixe moment, ho podrem tot. Perquè hem sigut l´espurna que ho ha aguantat tot, serem l´incendi que creme el seu odi.