diumenge, 16 de juny del 2019

El turisme o el paradigma de la mort de les nostres ciutats


Ja estem en juny. En les Balears ja comencen a ploure turistes des dels balcons dels hotels. Els ports de la Mediterrània pareixen estar en flames per culpa de la quantitat desmesurada de creuers que deixen estels de contaminació al seu darrer. Els trens i els avions vomiten gent sense parar als nostres aeroports i estacions. En resum: estem a l'estiu, tot i que encara no ha passat ni Sant Joan.

Ja estem a eixa època en la qual València deixa de ser dels valencians, en la que Gandia es converteix en la platja de Madrid, i no falta que parle de ciutats com Barcelona o Eivissa. Porten tota la vida venent-nos que el turisme és el regal més gran que poden tindre les regions amb platja o amb bons monuments. El regal més gran si eres un empresari ben ric o un polític acomodat. Últimament no veig molta diferència entre els dos. Si no formes part d'aquest selecte grup, estàs fotut.

I aquesta setmana ho he pogut veure bé en dos titulars ben diferents. El dijous, mentre caminava pel centre de València, esquivant els carrers que van des dels Serrans fins a la plaça de bous, ja que eren rius de persones on hi havia tanta gent que hi havia com cinc o sis graus de més, vaig llegir un article del New York Times on proposava a València com a alternativa turística a la massificada Barcelona. Deixant de costat el fet que no considere a València com a massificada, bàsicament i d'una forma bastant egoista, ens desitja un destí com el de la ciutat comtal, un destí prou horrible si eres classe obrera. No crec que siga necessari comentar el mal que ens pot provocar notícies com aquesta. Sols, m'agradaria plantejar canviar el mot “guiri” per la paraula "infecció".

En contraposició, pose la notícia que vaig llegir a principi de setmana. No era un periòdic amb molta tirada com el 
Times, és a dir, arriba a poca gent. En eixa notícia, presentava el problema al qual s’enfronta el Cabanyal, el pitjor barri de València (mentida). I no, no és la delinqüència, o els okupes. No, el problema del Cabanyal és la gentrificació. A notícia, mostrava com, en els últims anys, els lloguers de la zona han pujat tant que les famílies estan siguen desnonades de les seues cases. I no és problema exclusiu del Cabanyal. Des de Ciutat Vella fins a Algirós, passant per Benimaclet o el Carme, els lloguers s'han disparat i, en aquests dos últims anys, d'una forma molt bèstia.

I és que el boom dels pisos turístics ha fet que els lloguers, que no estan regulats per llei (estic un poc 
aborrit que els polítics "d´esquerres" fagen la promesa de regular-los i que ni tan sols ho intenten), pugen acceleradament. Tant les immobiliàries com els grans propietaris aprofiten per a fer diners a costa dels valencians, que sense poder fer res, es veuen expulsats de les seues cases i dels seus barris històrics. En Ciutat Vella porta passant fa anys, ara, el problema va de punta a punta de la ciutat del Túria. Ja quasi no queden pisos barats, ni per a estudiants ni per a famílies. Sols per als europeus nòrdics que venen en manades i tenen una renta bastant més alta que la d'un dels països més pobres de la maleïda Unió Europea.

El que em fa gràcia és que, a la gent que demanem un control efectiu d'aquest turisme tan massiu, se’ns acusa de “
turismefòbia” (ja em cansen molt els neologismes). Eixes mateixes persones que permeten que una ciutat s'afone a la costa de l'Adriàtic, o que permeten que una altra ciutat veja com es cremen els seus monuments més característics per no tindre un bon control de la zona, ens acusen. Eixes mateixes persones, que han deformat el panorama urbanístics de Barcelona o les Balears, ens acusen. És clar, són els principals beneficiats d'aquest turisme de masses. Mentrestant, els altres se suposa que hem de tragar mentre les nostres ciutats es dessagnen.

Això si, el que pitjor porte és veure com ens tracten els mateixos turistes. Ser convertit en mico de fira quan 
vaig a agafar un tren a l'estació del Nord per grups de xavals alemanys o anglesos em cansa bastant. Veure, com la Catedral o la Llotja (patrimoni de la Humanitat, per cert), es transformen en urinaris gegants de bestioles de cabells rossos alcohòlics em calfa la sang. Passar pel costat del Micalet i olorar l'orina mentre es riuen de tu en 7 idiomes diferents és el somni del qualsevol valencià. I els animals d'Europa se suposa que som nosaltres. Ja!

També porte bastant malament el que fan els, 
anem a dir-los, meseteros. Si, eixos habitants de la Meseta que, tot i no tindre accés al mar, diuen que tenen platja. I com ja he dit al principi, eixa platja és la de Gandia, la de Xàbia, la de Calp..., en resum, qualsevol platja des dels Pirineus fins a la desembocadura del Tinto. I si intentes explicar el problema del turisme, un “niño bien” del barri de Salamanca et solta: “No os quejéis, que vivís gracias a que nosotros venimos a veranear a aquí”, normalment acompanyat d'un “!Háblame en castellano!” de regal. Així, l'asfalt i l'acer entren ja a la mar mentre els nostres paratges marítims desapareixen.

I mentrestant, ens hem d'alegrar del turisme i de tota la "riquesa" que porta, mentre les nostres ciutats són cada vegada un poc menys nostres.