Tinc el record d'aquelles setmanes marcat en la meua memòria com si
l'hagueren imprés amb un metall candent. Recorde els dies previs, sé que sols
van ser uns mesos, però per a mi, van ser segles d'horror. De no saber on podia
acabar l'endemà, de sentir els crits i els plors dels meus pares desesperats a
l'altra banda de la paret nit rere nit. Nits eternes, on no podia dormir. Nits
que passava mirant a la meua germaneta de dos anys, pensant en el seu futur. No
és just que un xiquet de cinc anys pense que no té futur.
Siga com siga, tot em ve com una seqüència, com una pel·lícula que
sempre acaba en el dia que vaig adoptar el cel per sostre. La meua iaia ens va
agafar a mi i a la meua germana per a què no patirem la brutalitat que ens
esperava. Els nostres pares es van quedar resistint. Lluitant. Hi havia
moltíssima gent amb ells, al carrer: des de veïns fins a diferents
associacions, tots davant la porta del meu edifici, tots protegint la meua casa
de forma col·lectiva.
Si tot haguera estat bé, jo no hauria d'haver vist res, però la meua
iaia es va girar el turmell, i no vam poder avançar més. Ningú, en eixos
moments, es va fixar en nosaltres. El meu carrer, on sempre havia jugat durant
hores, es va convertir en la meua presó. I ho vaig veure tot.
Una a una, totes les persones que feien de barricada humana al meu
portal, van ser retirades pels policies. Des d'eixe moment ja no he pogut
tornar a confiar amb cap d'ells. No és just que un xiquet de cinc anys perda la
fe en els seus suposats defensors.
Com menys gent anava quedant, l'esperança es diluïa com una gota de
sang a la mar. En aquells moments, jo encara no comprenia, però sabia que sols
aquells desconeguts podien salvar-me. I vaig desitjar que, com si foren un
equip de superherois, apareguen més i més. Però no va passar. Quan els últims
van ser llançats amb violència, tots aquells éssers avariciosos van entrar en
manada per les escales.
Llavors, vaig voler mirar el balcó de la meua casa per última vegada.
Tot i no comprendre, volia acomiadar-me. En eixos moments, vaig creure que mon
pare podia volar i anava a solucionar-ho tot, ja que havia saltat del balcó.
Durant unes mil·lèsimes de segon, va flotar allà dalt, amb la roba vella i
desgastada onejant al vent com una mena de capa. No va durar gaire. El vol es va
convertir en una caiguda en picat.
Entre crits i corregudes, tot es va tornar fosc i confós. Si abans no
comprenia, en eixos moments encara menys. En aquest punt, els meus records es
tornen difusos, convertits en un trencadís de tristesa, em costa veure les
coses clares. Sé que la meua iaia va cridar com una boja en comprendre que no
anava a poder morir abans que el seu fill. Li van furtar l'única esperança de
tota mare. La meua germaneta plorava a crits mentre que a ma mare la treien quatre bèsties del portal
de ma casa. Sense compassió.
Ma mare era l'única que no plorava o cridava. Però no era per força o
ganes de resistir. Ella sols es va seure al sofà de la casa de la seua sogra i es va rendir. Els
seus ulls s'enfosquien al mateix temps que els seus cabells perdien tota la
negror. Dos anys després, em van dir que va morir de càncer. Però jo no ho
crec. La van matar els mateixos que van matar a mon pare. És impossible que una
persona sana no aconseguisca somriure en dos anys.
Durant anys, he sentit a molta gent donant-me ànims i demanant-me que
pense en el futur. Dient, que havíem tingut sort de no quedar-nos tirats al
carrer. Sí i no. El sostre de la meua iaia no servia per a res si jo era un
xiquet que pensava que no tenia futur.
També hi havia els que no tenien cura ni amb un xiquet i acusaven els
meus pares d'irresponsables o lladres. Lladres? Per quin motiu? Per haver topat
amb un sistema que va decidir que el meu barri era bo per a fer un negoci
turístic?
Ma casa ara és un pis turístic. Igual que la del pis de dalt i la de
baix. I la del costat. I la que està baix de casa de la meua iaia. I centenars
més. Per desgràcia, la meua història sols és una entre milers. Una gota en un
femer de vergonya i terror.
Mire el cel. El meu sostre des de fa ja 14 anys. Un sostre incapaç de
protegir-me, que em deixa caure totes les desgràcies que el capital ens envia.
Un sostre que no para la pluja ni ens fa ombra. Un sostre infinit però obert a
la desesperació. No obstant això, el cel també és el sostre que s'obri a la
lluita. I això faré. Això farem. Perquè ni l'habitatge ni les nostres vides són
un negoci. I cal que ho aprenguen.
