El fred humit entrava per la
xicoteta finestra trencada. Mai havia pensat que uns murs tan grans i grossos
com els que formaven el Micalet serien tan poc acollidors i freds al tacte.
Tremolava sense parar, de forma tan violenta, que pareixia que ballara una
dansa macabra i demoníaca. Hi havia una xicoteta estufa de llenya en l'estança
octogonal, però feia hores que el foc s'havia apagat i els eclesiàstics no li
pujaven més combustible. La calor residual del metall negrós també l'havia
abandonat, com una ànima escapant d'un cadàver abandonat.
Tot i que creia que tenia la pell ja insensible, la ferida de la cama no parava de supurar pus i miasmes pudents que empudegaven la sala, creant-li un dolor sols suportable per una persona acostumada a ell. Sort que estava sol en aquella presó, d'altra banda, ja l'haurien matat i tirat escales avall.
Clavant-se les mans entre la camisa, es va traure un tros de tela verda, plena de forats i brutícia. En teoria, hauria de representar un conill blanc sobre un fons vers, simulant a l'animal pasturant pacíficament pels bancals. No obstant això, la pluja havia descolorit el fons, fent que el pelatge de l'animal es tornara d'un color verd paranormal. Una espècie de burla divina.
Aquell blasó representava l'antiga Baronia del seu besavi. Segons el seu iaio i el seu pare, en aquella època eren rics i tenien grans extensions de terres on cultivaven un fum de menjar. Tanmateix, el 1609, el rei castellà va emetre el decret d'expulsió dels moriscos del Regne de València. Un terç del regne va desaparéixer quasi del matí a la nit. Els camps es van quedar sense treballar i els diners van començar a evaporar-se.
Sense musulmans que cuidaren d'ells i amb els cristians morint a les guerres exteriors, el baró sols va poder anar venguen les terres. Finalment, el seu iaio, a les portes de la mort, va vendre el títol de baró al Marqués de Dosaigües. Amb el poc que van treure, la seua família es va traslladar a la ciutat de València a intentar guanyar-se la vida.
Però les coses no eren millors a la capital del Regne. Les contínues pestes i la riuada del Túria del 1651 havien deixat la ciutat convertida en un infern, plena de cadàvers i amb l'economia estancada. Son pare va morir uns 23 anys després d'arribar a la ciutat, quan ell en tenia uns 20. No li va deixar res en herència, ni tan sols una casa. Sols una germana malalta de pestes que va morir uns mesos després, entre horribles angoixes. D'això ja feia un any, un any en el qual havia estat tot sol, deixant-se caure a les portes dels convents i les esglésies.
Per sort o per desgràcia per a ell, la prostitució masculina a la ciutat era una eixida raonable, i com era ben plantat, va decidir intentar-ho. Al principi, li va anar bé, menjava suficient i els seus companys i companyes el tractaven com si fóra un germà. Va arribar alguns moments que s'alegrava de la mort de la seua família, ja que si no, mai haver arribat a aquell lloc. S'havia quedat sense dignitat i la sífilis l'anava menjant a poc a poc. Però, hi havia gent que s'havia quedat sense coses més importants i bàsicament la meitat de la ciutat tenia sífilis, així que tampoc era massa especial, es deia a si mateixa.
Però, en arribar el mes de novembre de 1685, el fill d'un noble de la ciutat es va enamorar d'ell. El volia com a esclau sexual. Tot i que podria haver acceptat, millorant notablement la seua condició de vida, es va negar. La sodomia es podia portar en secret dins del bordell, però si es feia públic, podrien acabar els dos molt malament, de fet, l'altre segurament no havera patit cap conseqüència, com a bon ric que era. Per a ell l'haveren matat segur. I, per altra banda, estava feliç en aquell lloc.
El fill del noble s'ho va prendre com un atac personal i, durant setmanes, el va assetjar per fer-lo caure en la seua xarxa d'amor. Però no ho va aconseguir.
Finalment, un dia, quan entrava a la seua habitació pensant-se que anava a trobar-se amb una clienta, el va trobar a ell. Estava assegut al llit, amb una daga clavada en la cama. El va mirar, amb la cora roja i plena de suor, però somrient i amb la bogeria dibuixada en la mirada.
- Si no eres meu, sols podràs ser del Dimoni – li va dir. Seguidament, es va ficar a cridar -. Ajuda! Guàrdies! Aquest home m'ha atacat!
Les hores de després van ser una bogeria per a ell. Corrent pels carrers de la ciutat, quasi nuet i amb soldats i mercenaris contractats pel noble perseguint-lo. La seua intenció era fugir per la Porta del Real per a agafar alguna barca en algun poblat de la costa i intentar navegar a Eivissa. Era una bogeria, però sabia que per terra l'agafarien en poc de temps. Tanmateix, en la porta estaven esperant-lo, de la mateixa forma que a la resta d'entrades de la ciutat emmurallada. Va acabar fugint cap al centre de la ciutat.
La fletxa el va atrapar a la cama quan intentava creuar la Plaça de la Seu. Va ser en eixe moment, quan estava estés a terra cridant de dolor, quan va tindre una idea: la presó del Micalet. Arrossegant-se, primer per terra i després per les escales del campanar, va arribar a entrar a la segona planta de la torre. Aquell lloc tenia una particularitat: immunitat eclesiàstica. Allí dins no el podia tocar ningú.
D'això ja feia 8 dies. 8 dies on anava veient com la ferida de la cama anava posant-se negra, sense que les cures dels monjos serviren per a res. 8 dies on havia vist com les racions de menjar cada vegada eren inferiors. 8 dies on el fred cada vegada era més mortal.
Ell sabia que els eclesiàstics no el volien allí, era un mal de cap, ja no sols pel menjar i la llenya, també els enemistava amb el noble. Per això, la seua tàctica havia sigut deixar-lo morir. I ho havien aconseguit.
A poc a poc, es va anar deixant caure en terra. Ja no estava gelada, o simplement ell havia aconseguit la mateixa temperatura que la dura pedra. No li importava gaire. De manera instintiva, es va abraçar a l'estufa, buscant una calor que no anava a trobar. A mesura que el fred disminuïa, la foscor al voltant dels seus ulls augmentava. La seua respiració cada vegada era més lenta mentre que la seua ment es perdia en un oceà de tranquil·litat. Pensava que en aquells moments pensaria en la seua família o amics. Però no li va dedicar un pensament a ningú. Els seus últims instants van ser dedicats a imaginar com seria un conill corrent per una serra verda i plena d´abancalaments.
Quan el Micalet va tremolar per les campanades que cridaven a la Missa del Gall, el seu cor ja havia parat de bategar.
Tot i que creia que tenia la pell ja insensible, la ferida de la cama no parava de supurar pus i miasmes pudents que empudegaven la sala, creant-li un dolor sols suportable per una persona acostumada a ell. Sort que estava sol en aquella presó, d'altra banda, ja l'haurien matat i tirat escales avall.
Clavant-se les mans entre la camisa, es va traure un tros de tela verda, plena de forats i brutícia. En teoria, hauria de representar un conill blanc sobre un fons vers, simulant a l'animal pasturant pacíficament pels bancals. No obstant això, la pluja havia descolorit el fons, fent que el pelatge de l'animal es tornara d'un color verd paranormal. Una espècie de burla divina.
Aquell blasó representava l'antiga Baronia del seu besavi. Segons el seu iaio i el seu pare, en aquella època eren rics i tenien grans extensions de terres on cultivaven un fum de menjar. Tanmateix, el 1609, el rei castellà va emetre el decret d'expulsió dels moriscos del Regne de València. Un terç del regne va desaparéixer quasi del matí a la nit. Els camps es van quedar sense treballar i els diners van començar a evaporar-se.
Sense musulmans que cuidaren d'ells i amb els cristians morint a les guerres exteriors, el baró sols va poder anar venguen les terres. Finalment, el seu iaio, a les portes de la mort, va vendre el títol de baró al Marqués de Dosaigües. Amb el poc que van treure, la seua família es va traslladar a la ciutat de València a intentar guanyar-se la vida.
Però les coses no eren millors a la capital del Regne. Les contínues pestes i la riuada del Túria del 1651 havien deixat la ciutat convertida en un infern, plena de cadàvers i amb l'economia estancada. Son pare va morir uns 23 anys després d'arribar a la ciutat, quan ell en tenia uns 20. No li va deixar res en herència, ni tan sols una casa. Sols una germana malalta de pestes que va morir uns mesos després, entre horribles angoixes. D'això ja feia un any, un any en el qual havia estat tot sol, deixant-se caure a les portes dels convents i les esglésies.
Per sort o per desgràcia per a ell, la prostitució masculina a la ciutat era una eixida raonable, i com era ben plantat, va decidir intentar-ho. Al principi, li va anar bé, menjava suficient i els seus companys i companyes el tractaven com si fóra un germà. Va arribar alguns moments que s'alegrava de la mort de la seua família, ja que si no, mai haver arribat a aquell lloc. S'havia quedat sense dignitat i la sífilis l'anava menjant a poc a poc. Però, hi havia gent que s'havia quedat sense coses més importants i bàsicament la meitat de la ciutat tenia sífilis, així que tampoc era massa especial, es deia a si mateixa.
Però, en arribar el mes de novembre de 1685, el fill d'un noble de la ciutat es va enamorar d'ell. El volia com a esclau sexual. Tot i que podria haver acceptat, millorant notablement la seua condició de vida, es va negar. La sodomia es podia portar en secret dins del bordell, però si es feia públic, podrien acabar els dos molt malament, de fet, l'altre segurament no havera patit cap conseqüència, com a bon ric que era. Per a ell l'haveren matat segur. I, per altra banda, estava feliç en aquell lloc.
El fill del noble s'ho va prendre com un atac personal i, durant setmanes, el va assetjar per fer-lo caure en la seua xarxa d'amor. Però no ho va aconseguir.
Finalment, un dia, quan entrava a la seua habitació pensant-se que anava a trobar-se amb una clienta, el va trobar a ell. Estava assegut al llit, amb una daga clavada en la cama. El va mirar, amb la cora roja i plena de suor, però somrient i amb la bogeria dibuixada en la mirada.
- Si no eres meu, sols podràs ser del Dimoni – li va dir. Seguidament, es va ficar a cridar -. Ajuda! Guàrdies! Aquest home m'ha atacat!
Les hores de després van ser una bogeria per a ell. Corrent pels carrers de la ciutat, quasi nuet i amb soldats i mercenaris contractats pel noble perseguint-lo. La seua intenció era fugir per la Porta del Real per a agafar alguna barca en algun poblat de la costa i intentar navegar a Eivissa. Era una bogeria, però sabia que per terra l'agafarien en poc de temps. Tanmateix, en la porta estaven esperant-lo, de la mateixa forma que a la resta d'entrades de la ciutat emmurallada. Va acabar fugint cap al centre de la ciutat.
La fletxa el va atrapar a la cama quan intentava creuar la Plaça de la Seu. Va ser en eixe moment, quan estava estés a terra cridant de dolor, quan va tindre una idea: la presó del Micalet. Arrossegant-se, primer per terra i després per les escales del campanar, va arribar a entrar a la segona planta de la torre. Aquell lloc tenia una particularitat: immunitat eclesiàstica. Allí dins no el podia tocar ningú.
D'això ja feia 8 dies. 8 dies on anava veient com la ferida de la cama anava posant-se negra, sense que les cures dels monjos serviren per a res. 8 dies on havia vist com les racions de menjar cada vegada eren inferiors. 8 dies on el fred cada vegada era més mortal.
Ell sabia que els eclesiàstics no el volien allí, era un mal de cap, ja no sols pel menjar i la llenya, també els enemistava amb el noble. Per això, la seua tàctica havia sigut deixar-lo morir. I ho havien aconseguit.
A poc a poc, es va anar deixant caure en terra. Ja no estava gelada, o simplement ell havia aconseguit la mateixa temperatura que la dura pedra. No li importava gaire. De manera instintiva, es va abraçar a l'estufa, buscant una calor que no anava a trobar. A mesura que el fred disminuïa, la foscor al voltant dels seus ulls augmentava. La seua respiració cada vegada era més lenta mentre que la seua ment es perdia en un oceà de tranquil·litat. Pensava que en aquells moments pensaria en la seua família o amics. Però no li va dedicar un pensament a ningú. Els seus últims instants van ser dedicats a imaginar com seria un conill corrent per una serra verda i plena d´abancalaments.
Quan el Micalet va tremolar per les campanades que cridaven a la Missa del Gall, el seu cor ja havia parat de bategar.
