Al moment d’obrir els ulls va saber que alguna cosa no anava bé. Estava de peu sobre una espècie de turó que s’elevava sobre l’horitzó obscur. Al seu voltant, tot era un caos de ruïnes de color gris, plenes d’una espècie de molsa verdosa amb textura sanguinolenta. En les ruïnes es veien, sobre tot, restes de temples: un campanar inclinat de forma impossible, una cúpula partida per la meitat, una porta retallada amb angles estranys, entre altres. Però, el que mes abundava eren les columnes. Columnes de tota mena, entrellaçades entre sí, partides per la meitat, o esmolades fins al punt de formar ganivets enormes. Entre les restes de les columnes ballaven flames de colors brillants, però al mateix temps, el seu fulgor era apagat i a penes servia per il·luminar un poc aquell cementeri de la civilització.
No va ser fins que va vore el cel, que va
comprendre que era un somni. Aquest cel estava format per un trencadís infinit,
com una fantasia de Gaudí. La majoria de les tessel·les eren negres o d’un
color blau fosc, però també hi havia de color blanc, groc i roig, simulant estreles
i planetes. Va somriure. Era un somni, estava clar. Es va relaxar infinitament
i va decidir caminar entre les ruïnes, seguint una espècie de senda sinuosa. Al
principi, pensava que estava xafant pedres i grava, però en veritat eren els ossos
de xicotets animalets. Alguns encara tenien restes de pell i plomes pegades.
Estava totalment tranquil, tot i que l’ambient
estava creat clarament per a despertar emocions incòmodes en ell. Des de feia
un temps, havia guanyat l’habilitat de reconèixer quan estava en un somni i
arribar a controlar-lo, creant un regne on tot, fins i tot les regles de la
física, l’obeïen. De tant en tant, com aquella vegada, decidia seguir-li el joc
al seu subconscient, per a vore quina sorpresa li deparava.
De cop a repent, les ruïnes van començar a desaparèixer,
obrint-se, per formar un cercle de terra fangosa en mig d’aquell bosc de pedra.
Aquell espai buit estava rodejat per xiprers, però aquests estaven plantats a
la inversa. És a dir, en el lloc on deurien estar les arrels estava la copa i
viceversa. Un punt d’inquietud es va obrir pas en la seua ment calmada. La simbologia
del xiprer era clara: tenia forma de dit que senyalava al cel, el lloc on deuen
anar les animes. Aquells, senyalaven el lloc contrari. El missatge estava clar.
El seu subconscient estava fent un gran esforç per a clavar-li la por.
En el centre del clar, estava el que pareixia
l’entrada a un mausoleu, que s’arquejava sobre el sol, donant la sensació de
que s’afonava en el fang. El interior estava totalment fosc, tant que pareixia
que la negror consumia tot al seu voltant. Dins, es sentien unes passes. El so
era pertorbador, sonava com a viscos, com si la persona que fora trepitjara
aigua bruta o alguna cosa pitjor. Una xicoteta figura es va materialitzar baix el
llindar de l’entrada. Era una xiqueta, d’uns 5 anys, que tenia el cap inclinat en
direcció al terra, amagant el seu rostre amb una cortina de pèl fosc i grassos.
La xiqueta vestia un vestit curt, fet d’esbarzers i filferro espinós, que es
clavava en la seua pell pàl·lida, produint-li xicotetes ferides i rierols de
sangs que gotejaven per la seues cames i braços, formant una bassa als seus
peus. Eixe era el motiu de les passes viscoses. D’arrere de la xiqueta va aparèixer
una altra figura més gran. Era una dona, que també ocultava la seua cara amb el
pèl i que vestia també aquell vestit macabre. Aquesta pareixia flotar,
ingràvida.
Ell es va irritar. De nou, el seu subconscient
buscava alguna reacció, mostrant-li una imatge macabra de la seua germana i de
sa mara. Ambdues mortes. Les dos havien mort d’una manera absurda. La seua
germana, després de discutir amb son pare per alguna cosa que havia fet ell (ja
ni recordava perquè era) havia anat al jardí a plorar. Algú es va colar en ell
i la va matar, després de violar-la. La seua mare s’havia suïcidat mesos
després, víctima de la pena. El seu pare s’havia sumit en la depressió i sols
seguia viu per ell, suposava. Valent estúpid. Odiava la seua cara trista.
Odiava la seua debilitat emocional.
La seua
germana l’irritava ja en vida, per acaparar el protagonisme, però sa mare li produïa
més fastig en aquell moment. L’havia abandonat. L’havia traït. No podia
perdonar-la, sols odiar-la. No sabia perquè el seu subconscient s’emprenyava en
mostrar-li eixes imatges. No anava a sentir culpa de cap de les maneres, no ho
pensava fer. Ja que, naturalment, no era el culpable de res. La debilitat era
culpa d’un mateix, no dels errors dels altres.
Va intentar modificar el somni, però no va
poder. Ho va intentar varies voltes, però no va aconseguir res. El punt d’inquietud
va créixer. Va intentar despertar-se, cancel·lar el somni, però tampoc ho va aconseguir.
-
Ja és massa
tard – va dir una veu, acompanyada d’espetecs molestos i esgarrifosos.
-
Tard.
-
Tard.
Les veus no eren ni la de sa mare ni la de la
seua germana. Les veus venien de la seua direcció, però no identificava d’on. Fixant-se
més, va poder vore com el pèl de la seua germana s’agitava i es movia, com si
hi haguera alguna cosa viva en ell.
-
T’hem donat
massa oportunitats, i no les has aprofitat.
-
Aprofitat.
-
Aprofitat.
En eixe moment ho va vore: el cap de la seua
germana estava plagat d’insectes i aràcnids. Alguns eres coneguts, com el centpeus
que s’enroscava com una corona d’espines i de qui sospitava que eixia la veu
principal. També hi havia aranyes i escorpins. Però aquells eren acompanyats
per insecte fantàstics i terrorífics. Papallones negres, amb centenars de
patetes afilades i amb un cap desproporcionat amb una boca plena de dents
humanes. Panderoles amb mans xicotetes i queixals esmolats. Puces
desproporcionades amb ulls negres com el carbó en el llom. Bestioles de tota
mena. Sentia com el cos li picava sols de vore-ho.
-
Açò ho has
provocat tu.
-
Tu.
-
Tu.
-
T’hem donat
la possibilitat de saber...
-
Comprendre...
-
Entendre...
-
Però ho has
rebutjat. Has decidit ignorar..
-
Menysprear...
-
Humiliar...
Al intentar fugir, ja en pànic, va observar
com del terra fangós havia emergit una rameta d’esbarzer i de filferro, que
començava a enroscar-se en el seu turmell. Volien vestir-lo de mort també.
Plenat-se les mans de xicotets arraps, va aconseguir lliurar-se d’aquell
embolic de sang, plantes i metall, i es va girar.
Al fer-ho, va vore com sa mare s’havia
desplaçat fins a la seua esquena, tallant-li la senda. Ella sols gotejava sang
pel coll. Un vertader riu negre i fosc que s’esmunyia pel plecs rígids del
vestit. La forense va dir que era increïble que una persona aconseguira
apunyalar-se tres vegades el coll. La determinació de sa mare al morir va ser
molt forta.
-
Volíem que ho
descobrires per tu mateix. Volíem que et redimires! – va dir el centpeus a la
seua esquena amb la seua boca salivant de pura exitació -. Pensaves que podies
controlar els somnis? Érem nosaltres, intentant ajudar a la teus anima pudenta!
I tu pensaves que eres especial! Ha! Idiota!
-
Imbècil!
-
Estúuuuuupid!
La pell de la seua mare va començar a caure,
deixant a la vista una massa sanguinolenta i palpitant.
-
Ara...
-
Ara...
-
Ara ens hem
cansat.
L’esbarzer i el filferro tornaven a pujar per
la seua cama, però ara estava nuet. Sentia com les espines li esgarraven la pell,
com li tallaven els músculs de manera dolorosa. Sa mara seguia desfent-se a trossos.
Inclòs el seu cabell, mostrant a poc a poc, parts d´un rostre desfigurat.
La ma de la seua germana es va col·locar en la
seua esquena, com quan buscava la seua atenció en vida. Al moment, va sentir
com centenars de patetes esmolades li perforaven la pell, com començaven a
colonitzar el seu cos indefens.
-
Sols volia
jugar – va dir la seua germana -. Sols volia que em volgueres com jo et vull.
Estava plorant, gemegant de forma trista i penosa.
No obstant això, la seua veu es va vore ofegada per els insectes.
-
Ara eres
nostre!
-
Nostre!
-
Nostre!
-
Qui és ara el
dèbil?
-
Dèbil.
-
Dèeeeeeeeeebil.
Va voler cridar, demanar ajuda, però el centpeus
es va clavar en la seua boca, tallant-li amb les pinces la llengua i el
paladar. Des de la seua boca, des del seu interior, va parlar:
-
Sols volíem que
saberes...
-
Comprengueres
...
-
Entengueres...
-
Que ja estàs
mort!
-
Mort!
-
Mort!
Els últims cabells de la seua mare es van
caure i va poder vore el seu rostre, moments abans de que una espècie d’híbrid
entre aranya i escarabat li arrancarà els ulls. No podia més. Les visions, les
sensacions, les emocions, els sorolls, el dolor... Estava arribant al seu límit.
Els insectes seguien devorant-li la pell, mentre l’esbarzer i el filferro el
vestien de dolor i penúria. La seua germana plorava i sa mare havia començat a
cridar de forma monòtona però horrible. I de cop a repent, un dolor horrible,
com una flama de cristalls, va aparèixer en el més profund del seu pit,
recorrent tot el seu cos fins al braç esquerra.
I va col·lapsar.
La seua rutina era la de tots els matins, però
per primera vegada en molt de temps, estava més tranquil. Més feliç. Aquella
nit havia tornat a somniar amb la seua dona. Ella li deia que no era culpa
seua. Que no podia seguir així. Li deia que el que li havia passat a la seua
filla sols era culpa de la persona que l’havia matada. En quan a ella, no podia
haver fet res. La seua ment estava molt desfeta, era una deixalla de neurones
ja abans de que la seua filla se’n anara.
No era la primera vegada que tenia aquell
somni, però eixa vegada era diferent. Les altre vegades, la seua dona també li
pregava pel fill, però aquella vegada no. A més a més, per primera vegada, la
seua filla havia aparegut en el somni. Sols al final, però li va il·luminar la
vida. Portava un ram de flors roges i negres, i tenia un gran somriure en els
llavis. Hi havia detalls dels somni que el seu subconscient havia decidit ignorar,
com els estranys vestits que portaven mare i filla o la quantitat de sang que xorrava
per totes bandes. Millor. Hi ha gent més feliç ignorant.
-
Pare, no t’oblides
de somriure. Ni de respirar – li va dir segons abans de despertar.
El que era més estrany era que el seu fill no
estaguera ja despert. Ja era hora de que anara a mirar-lo amb menyspreu i li
parlar-la amb paraules seques. El volia, però estava destruint-li la vida. Tot i
que últimament, un pensament intrusiu estava apareixent a sovint en la seua
ment: “No l’estimes”.
Es va acostar a l’habitació del seu fill. Sentia
una sensació desconeguda. Una rara calma, com si s’havera lliurat d’un gran pes
interior. O exterior. Al obrir la porta, va saber que alguna cosa no anava bé.
Un olor horrible s’escapava per la porta oberta, atacant-li el nas.
Al principi va pensar que el seu fill estava
despert, però sols va ser una il·lusió. Tenia els ulls oberts, però sense vida.
La cara era un rictus de terror pur i tenia el cos arquejat i rígid, amb les
extremitats en angles impossibles. El llit estava banyat en orina. “Un atac al
cor”, va pensar.
Es va acostar al cos del seu fill i el va
observar durant un segons. Al principi va sentir tristor i pena, però sols va
durar un moments. Primer va ser la calma, i després la felicitat. Una felicitat
com quan tota la seua família estava viva. Una felicitat pura. La felicitat del
qui ha patit durant massa temps. La felicitat del qui pot tornar a viure.
Va decidir esperar a que li se passara l’eufòria
per a trucar a urgències. No siga que ningú pensara malament.
