No sé per què he tornat a aquest blog que ja fa temps que solta
olor a decadència. Supose que, ara que el temps em desborda, m'he tornat a
fixar en ell. Després de tants mesos, he tornat a tindre hores per a mi, i això
fa la meua imaginació acabe bullint com l'arròs al forn d'una "uela" que no tornaré a tastar...
Aquest tipus d'escrits són estranys en aquesta pàgina. Sempre he escrit sobre llocs fantàstics, històries inventades, reflex de què veig i deforme amb la meua ment. Sí que és veritat que moltes vegades he amagat sentiments baix una falsa primera persona en personatges que actuaven com a miralls de mi mateixa. A vegades, eren sols matisos, altres eren un jo amb altre nom. Però poques vegades he parlat amb aquesta primera persona real.
En fi, ara que ho pense bé, hauria d'haver fet açò fa molt de temps. Ara, que tinc temps per a pensar i que la tristesa s'ha reduït fins a ser sols una brasa candent en un racó de la meua anima, veig que fa temps que hauria d'haver-me obert. No a ningú, simplement a mi mateixa.
El final del 2019 va marcar molt la meua vida. Va ser el meu particular any de canvis. Vaig canviar d'amistats a Llutxent, sense massa penediments, la veritat. El meu dia a dia estiuenc va canviar totalment. A millor, pense jo. No obstant això, aquest canvi és sols anecdòtic. Tot i que, em plena de felicitat, no és el que ha fet virar tant la meua vida. El canvi gran ha arribat en València, on en pocs mesos vaig conéixer a desenes de persones que d'una manera o una altra, s'han fet molt importants per a mi. No vaig a seguir més per aquesta línia, ja que no seria just per a les velles amistats que encara segueixen ací i em donen la seua estima; i perquè no és important. És sols que com escric jo, mane jo i volia dir-ho. Eren els fonaments de la felicitat que van aguantar tot el que venia després, això sí. Al cap i a la fi, la felicitat és sols una il·lusió, però que ens ajuda a continuar.
Tot i el que he dit, 2019 no va acabar massa bé. Encara no havia arribat la tragèdia, però era tan conscient d'ella que un vel trist ho cobria tot. Va cobrir les últimes setmanes d'estudi, on no m'acabava de concentrat. Va cobrir els sopars de Nadal, quan la festa no em va arribar al cor, com si el punyal no havera pogut travessar el costellar de la meua antipatia. Es va notar molt a Nadal, on ja era tangible. També al Festivern, on vaig anar mig obligat per mi mateixa i on vaig viure pendent del mòbil. Cap d'any, Reis... Tot igual i al mateix temps diferent, ja que les coses empitjoraven.
I així, va arribar el 10 de gener, el dia on jo em vaig acomiadar. Eren les 7 de la vesprada i ja era nit fosca. Plovia de forma suau, com si ja s'anunciara el que vindria. Una espècie de finestra. Recorde, que en aquell moment, vaig pensar: "Vaja, el cel plora". El qui hauria d'haver plorat era jo. L'endemà, 12 hores després, l'11 de l'1, un dissabte qualsevol, però on va canviar tot. Ja vos he fet espòiler en el primer paràgraf, així que no vaig a tornar a escriure-ho. No m'abelleix.
L'11 de l'1 del 2020, ja. Sona bé. Té una cadència rítmica. Jo, per altra banda, el recorde com un dels pitjors dies de la meua vida. Ja no per la tristesa i la pena. No, sinó per l'esgotament i per la baixesa humana que vaig conéixer eixe dia. No vull entrar en detalls, però la gent era tan molesta al vetlatori, feia tanta calor allí, en aquell petit tanatori de poble, que jo sols volia que fugir. Això és el que més em recrimine, les ganes de no voler estar allí dins. D'insultar a tots els que havien vingut, als de les males intencions, als de les bones i els del protagonisme. Òbviament, no vaig cridar a ningú, tot i que raons en tenia i moments no em van faltar. Els vaig tindre a milers. Al final, una part de mi em perdona per com em sentia i és el que fa que no m'enfonse. He sigut el delinqüent i el jutge a l´hora. Això sempre dona seguretat.
El diumenge, la vam enterrar. Ja va ser diferent. Perquè marcava el final i el principi. El dia va passar ràpidament i sense incidents. Entre tot ens vam animar indirectament i vam seguir. Recorde que, a la nit, vaig plorar un poc, quan estava al saló, veient un programa d'À punt. En qualsevol altre estat anímic, l'havera considerat horrible, en aquell moment, em va paréixer preciós.
Els dies següents els recorde com una gran farsa. Per una banda, estava el meu jo de cara a la galeria i de cara a mi mateixa. On dissimulava que res havia passat i que pagava la pena anar endavant sense pensar massa. Per altra banda, estava el meu xicotet jo. Menut, perdut, sense saber ben bé que fer, sense atrevir-se a tornar a aquella casa. Eixe era el que de veritat importava. Era el vertader. El que no es trobava i el que de veritat s'entenia a si mateixa. Quan la pena encara cremava i costava apagar-la. Ahí és quan hauria d'haver escrit. Ahí és quan em necessitava a mi mateixa. Al final, vaig tornar a València i vaig anar a Barcelona. Vaig parlar poc de Llutxent. I a poc a poc, l´altre jo anava tirant aigua damunt el foc de la tristor. I vaig seguir endavant. Sense fer un gran pas o un canvi dràstic. Em vaig acceptar. Senzill, no?
A vegades, encara sent les punxades de la tristor, més encara ara, atrapat en València i rodejat, massa vegades, de sorolls molestos que em fan entrar en discordança. La melancolia supose, la
"bufera" dels qui trobem a faltar.
Vaja, m'he posat trist. Una llagrimeta. Els records. La memòria que no sap oblidar. És curiós que ara em torne a ficar trist amb allò que hauria d'haver animat al meu jo de fa dos mesos. Curiós.
No entenc massa bé encara perquè ho he escrit ara. Aquesta deixalla plena de metàfores i oracions mal lligades, prosa de pandereta. Crec que era per no decebre´m a mi mateixa. Per solucionar un error que massa estava arrossegant. Supose que sols ha sigut un acte egoista. Vanitat. Narcisisme. Una corona.
La meua corona.
Aquest tipus d'escrits són estranys en aquesta pàgina. Sempre he escrit sobre llocs fantàstics, històries inventades, reflex de què veig i deforme amb la meua ment. Sí que és veritat que moltes vegades he amagat sentiments baix una falsa primera persona en personatges que actuaven com a miralls de mi mateixa. A vegades, eren sols matisos, altres eren un jo amb altre nom. Però poques vegades he parlat amb aquesta primera persona real.
En fi, ara que ho pense bé, hauria d'haver fet açò fa molt de temps. Ara, que tinc temps per a pensar i que la tristesa s'ha reduït fins a ser sols una brasa candent en un racó de la meua anima, veig que fa temps que hauria d'haver-me obert. No a ningú, simplement a mi mateixa.
El final del 2019 va marcar molt la meua vida. Va ser el meu particular any de canvis. Vaig canviar d'amistats a Llutxent, sense massa penediments, la veritat. El meu dia a dia estiuenc va canviar totalment. A millor, pense jo. No obstant això, aquest canvi és sols anecdòtic. Tot i que, em plena de felicitat, no és el que ha fet virar tant la meua vida. El canvi gran ha arribat en València, on en pocs mesos vaig conéixer a desenes de persones que d'una manera o una altra, s'han fet molt importants per a mi. No vaig a seguir més per aquesta línia, ja que no seria just per a les velles amistats que encara segueixen ací i em donen la seua estima; i perquè no és important. És sols que com escric jo, mane jo i volia dir-ho. Eren els fonaments de la felicitat que van aguantar tot el que venia després, això sí. Al cap i a la fi, la felicitat és sols una il·lusió, però que ens ajuda a continuar.
Tot i el que he dit, 2019 no va acabar massa bé. Encara no havia arribat la tragèdia, però era tan conscient d'ella que un vel trist ho cobria tot. Va cobrir les últimes setmanes d'estudi, on no m'acabava de concentrat. Va cobrir els sopars de Nadal, quan la festa no em va arribar al cor, com si el punyal no havera pogut travessar el costellar de la meua antipatia. Es va notar molt a Nadal, on ja era tangible. També al Festivern, on vaig anar mig obligat per mi mateixa i on vaig viure pendent del mòbil. Cap d'any, Reis... Tot igual i al mateix temps diferent, ja que les coses empitjoraven.
I així, va arribar el 10 de gener, el dia on jo em vaig acomiadar. Eren les 7 de la vesprada i ja era nit fosca. Plovia de forma suau, com si ja s'anunciara el que vindria. Una espècie de finestra. Recorde, que en aquell moment, vaig pensar: "Vaja, el cel plora". El qui hauria d'haver plorat era jo. L'endemà, 12 hores després, l'11 de l'1, un dissabte qualsevol, però on va canviar tot. Ja vos he fet espòiler en el primer paràgraf, així que no vaig a tornar a escriure-ho. No m'abelleix.
L'11 de l'1 del 2020, ja. Sona bé. Té una cadència rítmica. Jo, per altra banda, el recorde com un dels pitjors dies de la meua vida. Ja no per la tristesa i la pena. No, sinó per l'esgotament i per la baixesa humana que vaig conéixer eixe dia. No vull entrar en detalls, però la gent era tan molesta al vetlatori, feia tanta calor allí, en aquell petit tanatori de poble, que jo sols volia que fugir. Això és el que més em recrimine, les ganes de no voler estar allí dins. D'insultar a tots els que havien vingut, als de les males intencions, als de les bones i els del protagonisme. Òbviament, no vaig cridar a ningú, tot i que raons en tenia i moments no em van faltar. Els vaig tindre a milers. Al final, una part de mi em perdona per com em sentia i és el que fa que no m'enfonse. He sigut el delinqüent i el jutge a l´hora. Això sempre dona seguretat.
El diumenge, la vam enterrar. Ja va ser diferent. Perquè marcava el final i el principi. El dia va passar ràpidament i sense incidents. Entre tot ens vam animar indirectament i vam seguir. Recorde que, a la nit, vaig plorar un poc, quan estava al saló, veient un programa d'À punt. En qualsevol altre estat anímic, l'havera considerat horrible, en aquell moment, em va paréixer preciós.
Els dies següents els recorde com una gran farsa. Per una banda, estava el meu jo de cara a la galeria i de cara a mi mateixa. On dissimulava que res havia passat i que pagava la pena anar endavant sense pensar massa. Per altra banda, estava el meu xicotet jo. Menut, perdut, sense saber ben bé que fer, sense atrevir-se a tornar a aquella casa. Eixe era el que de veritat importava. Era el vertader. El que no es trobava i el que de veritat s'entenia a si mateixa. Quan la pena encara cremava i costava apagar-la. Ahí és quan hauria d'haver escrit. Ahí és quan em necessitava a mi mateixa. Al final, vaig tornar a València i vaig anar a Barcelona. Vaig parlar poc de Llutxent. I a poc a poc, l´altre jo anava tirant aigua damunt el foc de la tristor. I vaig seguir endavant. Sense fer un gran pas o un canvi dràstic. Em vaig acceptar. Senzill, no?
A vegades, encara sent les punxades de la tristor, més encara ara, atrapat en València i rodejat, massa vegades, de sorolls molestos que em fan entrar en discordança. La melancolia supose, la
"bufera" dels qui trobem a faltar.
Vaja, m'he posat trist. Una llagrimeta. Els records. La memòria que no sap oblidar. És curiós que ara em torne a ficar trist amb allò que hauria d'haver animat al meu jo de fa dos mesos. Curiós.
No entenc massa bé encara perquè ho he escrit ara. Aquesta deixalla plena de metàfores i oracions mal lligades, prosa de pandereta. Crec que era per no decebre´m a mi mateixa. Per solucionar un error que massa estava arrossegant. Supose que sols ha sigut un acte egoista. Vanitat. Narcisisme. Una corona.
La meua corona.
