De sostre el cel ras i d’esquenes, al fons, el
Benicadell, cada vegada un poc més fosc, tallat a ganivetades i emmarcat pel
blau, el morat i el púrpura i també pel groc brut del capvespre. Per tots els
costats l’aire fresc de febrer, actiu i insistent, que em desfà i m’enreda el pèl,
convertint-me en el doble patètic de la Medusa. I a sota les escales.
Escales
noves, de pedra que es manté freda tot l’any. Escales fetes per a acurtar el
camí empinat i sinuós del cementeri. Escales fetes per a no cansar, però tan
llargues, altes i nombrosos que el més valent perd l’alé en coronar-les. Rodejades
per carrasques, esbarzers, pins i brossa, perquè allí on estem, sempre hi haurà
brossa.
Han
vist l’alcohol, la droga i la festa. Han vist l’odi i l’enfrontament, tal
vegada inclòs la baralla i la sang. Han vist l’amistat verdadera, parlant i
passant la vesprada. També, han vist l’amor i el plaer, des del bes més
innocent fins al sexe apassionat dels qui no es preocupen per la resta del món,
emparats per la falsa tranquil·litat del lloc, perquè altra cosa no sé, però la
mort tranquil·litat en té se sobra.
Curiosament,
tot i portar a la gent fins al cementeri, les escales no han sentit la mort, ja
que aquesta fa el seu recorregut final pel camí. Tanmateix, tot i ser un lloc
pur de mort, ha begut de tots els sentiments que l’acompanyen. L’angoixa, la
ràbia, la curiositat i, inclòs, la indiferència de la gent que les trepitja,
han sigut absorbides per tots els graons que la formen. Són un lapsus de vida
molt prop de la mort, però amb sentiments de cadàver.
També
són una finestra a la realitat. En trobar-se per dalt del poble, un pot seure en
elles i observar el funcionament de la gent que va i ve pels carrers d’asfalt i
calor. S’observen les persones a les cases, fent com si no veren l’espectre blanc
sota el turó, al final de les escales. Ignoren als xiprers que l’envolten, que assenyalen
de forma premonitòria al cel infinit. Primera fila per al circ de l’existència.
Són
un lloc per a pensar. Per a imaginar en l’impossible, perquè la realitat ja s’encarrega
de fer el que és possible. Nosaltres som els únics capaços de recrear l’impossible,
encara que siga sols de forma momentània i intranscendent. Per això tenim llocs
especials, connectats a infinitats de possibilitats, com unes escales.
De
cara la vida, d’esquenes la mort, per a no oblidar, que les escales sempre ens
porten al cementeri.
