Moltes vegades, és com quedar-se atrapat. Caus sense poder evitar-ho en una realitat, que tot i ser la teua, és aliena. Vius al teu món, però un teló d'emocions ho cobreix tot i fa que transmute a altra cosa. Una cosa que, a vegades és bonica, a vegades és horrible. Inclòs el sol brilla diferent, com si estiguera romanent dins d'una esfera de vidre fracturat.
I el més frustrant és que no pots fer res. Impotent, mires a eixa persona i ja està: estàs a la trampa. De sobte, el temps es difumina i l'espai adquireix noves dimensions que et produeixen un vertigen infinit. I si, és meravellós quan també eres la distorsió per a eixa persona, però quan no, eixa nova realitat pot arribar a ofegar-te.
I com més proper et sents a eixa persona, pitjor. Per això és una trampa. No et decideixes a separar-te i mantens una esperança intensa. Una esperança que és al mateix temps la flama que alimenta el teu motor i el foc que et consumeix.
Esperant i esperant que arribe el dia que eixa persona et mire com t'agradaria que et mirara. I a mesura que van passant els dies, els mesos i els anys, vas perdent un poquet més de tu. L'autoestima va minvant i en la teua ment les paraules faltar i sobrar es materialitzen. "Què em sobra?", "Què em falta?" o "Què em falta per a poder agradar-li?". I t'estanques. Veus a la gent avançar i seguir. Però tu no pots. Per cada passa que ells peguen tu sents que en fas dos enrere. Et planteges la vida amb lletres negres sobre paper negre. Tot fosc i podrit.
Penses en eixes persones solitàries del bar o del parc, que la societat ha deixat de costat i saps que seràs una d'elles. La idea et fa por, però ja la tens a la ment. Com una cadena, t'envolta els pensaments i cada moviment de les peces de la lleontina sona com un murmuri: "soledat".
I la realitat pesa cada dia un poc més, fins que no pots més. O fins que tornes a poder.
Siga perquè dius prou o perquè les circumstàncies decideixen per tu i et separen d'eixa persona, però comences a ser lliure. Et toca assumir i seguir. Comprens que no et falta o et sobra res, que eres així i que no pots agradar-li a tot el món. És injust? Pot ser, però és el que hi ha. Entens que la vida no és tot una relació monògama. Que l'amor s'entén de més maneres i va més enllà. Que la tendresa es ramifica de manera més complexa: a les amistats, als animals, a la mateixa vida o a formes d'amor més diverses. Entens que hi ha moltes maneres de viure les relacions i que la trampa, no és el mateix amor o la relació platònica, és el sistema que ens vol apartar de totes les possibilitats que ens brinden les emocions humanes.
I et promets que no et tornarà a passar. "Una y no más", dius. Que no et mereixes fer-te açò i que, a la pròxima, ho gestionaràs millor o et sabràs apartar a temps. Per desgràcia, les promeses més fàcils de trencar són les que es fan a un mateix.
