Fragments blancs

 De nou, com cada dia, estic rodejat de fragments blancs com la calç. Alguns són diminuts com la pols o com un floc de neu, altres, tenen la grandària d'una sanguinel·li madura. Independentment de la seua forma, tots coincideixen en una cosa: en el fet que estan ací per a torturar-me. I que són blancs. D'un color blanc pur que amaga una amarga dicotomia: ser el color de la puresa i del que és nou; i ser el color de la inutilitat i el no-res.

Com sempre, comence la feina d'intentar ajuntar-los de nou. Busque encaixar-los i unir-los per a forma alguna cosa que desconec: una vida. Sempre és la mateixa feina, però a mesura que passa el temps, em costa una mica més. Supose que estic més major. Més trist. Més desesperat. Més prop del final. Supose, també, que estic menys fort. Menys alegre. Menys viu. Menys preparat per a seguir.

No sé què busque fer. No sé si intente ajuntar els fragments blancs per a construir un llenç per a escriure un nou camí, o sols intente recrear coses del passat. O inclús pitjor: recrear històries que naixen i moren en la meua imaginació. Que es podreixen per la seua incapacitat de ser complides. Per la meua incapacitat d'aconseguir ho facen.

I com cada dia, en arribar a cert punt, els fragments que he ajuntat s'ensorren. A vegades, és just al principi de començar, altres, a mitjan camí. O les més frustrants, quan estic a punt d'acabar. Dona igual les ganes que li fique, o el temps que li dedique. Siga per causes externes o pel meu propi deteriorament espiritual, el cas és que els fragments sempre acaben desunint-se i escampant-se per sol brut. Per tot arreu. Cada d'un fragment colp a terra em recorda la inutilitat, el fracàs i la proximitat del llindar de la derrota.

I de sobte, un altre projecte es converteix en res. En un fum nociu o en deixalles deformades. En fragments blancs.

De nou, com cada any de la meua vida, em sent rodejat de fragments blancs, que cada vegada s'escampen més lluny de la meua vista. Cada vegada més xicotets i més desgastats. Inabastables i inalienables. Com sempre, intente tornar a reunir-los, però amb un poc més de tedi i un poc menys d'esperança. I, sobretot, amb un poc més de por. Por de quedar-me sense oportunitats. Por del negre futur. Por del monstre que s'amaga més enllà de l'esperança. Del monstre que podria arribar a ser.