Portes tancades

                No sempre tota opció acaba sent viable o segura. Ni tant sols, ha arribat a ser una opció en sí. El dit castellà diu: “cuando se cierra una puerta, se abre una ventana”. I pot ser, però no és necessàriament així. A vegades, les oportunitats es perden, sense remei o solució, i això també es pot i es deu acceptar.

                Una porta pot ser un lloc, una oferta, una persona... pot ser qualsevol cosa. I de la mateixa manera que arriben, se’n poden anar. De cop a repent, perdem el futur que amb tantes ganes esperàvem i la porta és tanca a cal i canto. Segurament, acabem perdent una part de nosaltres en cada gir de la clau al pany. Ens dessagnem amb els anhels desitjats que hem deixat escapar o que ens han furtat sense cap mena de vergonya. I a mesura que més portes tancades ens anem trobant al pas, la nostra innocència mor un poc. Mai deixem de creure i esperar, però la il·lusió es converteix en fum i es desfà en el buit.

                Quan la porta és la metàfora d’una persona, supose que és més dolorós. Tancar pot ser sinònim de la mort, però no necessàriament és així. De tant en tant, portes que creiem obertes per sempre, es segellen i ens deixen atabalats, intentant obrir-la. No sempre podrem estar presents i participar de la vida de les persones que estimem. L’oportunitat de formar part del seu món s’acaba. S’accepta i es segueix avant. Qui sap, a vegades, les portes es poden tornar a obrir, no està mal insistir. Tot i que forçar-la, pot arribar a portar-te a un final pitjor.

                Les portes es tanquen sense parar. En cada decisió pròpia o aliena, una clau desapareixes o un pany es trenca per la meitat. S’accepta i es segueix endavant. No tots tindrem el final feliç que desitgem o estarem amb les persones que volem. Així com la felicitat existeix, la tristesa també ho fa, i formarà una part important i decisiva de la vida de la majoria.

                Algunes portes romanen obertes. Poques. La majoria es tanquen i algun dia es poden tornar a obrir. Ser pacient o insistent pot ser la solució. Però aneu amb compte amb l’esperança. És com la princesa que amaga a un monstre a l’armari. L’alimenta de la il·lusió i dels somnis, per a després, en moltes ocasions, alliberar-lo en forma de tristesa voraç.

                A vegades, paga la pena deixar les portes tancades i oblidades.  

València en tres dies

                Tres dies donen per a molt poc, però et deixen el temps suficient per tindre massa sentiments. És trist caminar pels carrers que durant anys has considerat com a casa i veure-los sols com a espills del passat. Aquells llocs que albergaven les nits i dies de felicitat i goig, però també de merda i tristesa, han deixat de ser el que eren. Clarament, en molts, seguiran augmentat les vivències, però la majoria s’han convertit en monuments fantasmagòrics del que ja no serà. Saber que ja no hi ha cabuda a repetir les mateixes experiències amb les persones que estimes, desvirtua l’ambient, convertit eixos espais en closques buides que comencen a fer olor de podrit. No és sols que ens fem vells, és que el món decau amb nosaltres, o al menys, des del meu punt de vista egocèntric, és la sensació que tinc.

                En tres dies, he pogut tornar a sentir l’amor i l’amistat pròxim que feia mesos que no sentia amb persones que portava massa temps trobant a faltar. Sentiments que t’omplin l’anima, però que quan desapareixen, sols deixen lloc a la melancolia. Els llaços no és trenquen, d’això soc conscient, però sempre fa por estirar-los massa. Preferisc no fer-ho.

                Tres dies a València m’han servit per a sentir-me com un estrany a la ciutat que més m’ha donat en aquesta vida després del meu poble. Molts primers els he viscut ahí, o en conseqüència de, i això marca. València sempre em donarà la benvinguda, però abandonar-la, tant de sobte, sempre em fa pegar una mirada al passat i una altra al futur. Al passat, per a penedir-me i pensar en tot el que no pogut ser. En totes les oportunitats mortes o enterrades quan encara respiraven. I la mirada al futur, per vore el que pot ser, però més important, amb qui vull que siga.