València en tres dies

                Tres dies donen per a molt poc, però et deixen el temps suficient per tindre massa sentiments. És trist caminar pels carrers que durant anys has considerat com a casa i veure-los sols com a espills del passat. Aquells llocs que albergaven les nits i dies de felicitat i goig, però també de merda i tristesa, han deixat de ser el que eren. Clarament, en molts, seguiran augmentat les vivències, però la majoria s’han convertit en monuments fantasmagòrics del que ja no serà. Saber que ja no hi ha cabuda a repetir les mateixes experiències amb les persones que estimes, desvirtua l’ambient, convertit eixos espais en closques buides que comencen a fer olor de podrit. No és sols que ens fem vells, és que el món decau amb nosaltres, o al menys, des del meu punt de vista egocèntric, és la sensació que tinc.

                En tres dies, he pogut tornar a sentir l’amor i l’amistat pròxim que feia mesos que no sentia amb persones que portava massa temps trobant a faltar. Sentiments que t’omplin l’anima, però que quan desapareixen, sols deixen lloc a la melancolia. Els llaços no és trenquen, d’això soc conscient, però sempre fa por estirar-los massa. Preferisc no fer-ho.

                Tres dies a València m’han servit per a sentir-me com un estrany a la ciutat que més m’ha donat en aquesta vida després del meu poble. Molts primers els he viscut ahí, o en conseqüència de, i això marca. València sempre em donarà la benvinguda, però abandonar-la, tant de sobte, sempre em fa pegar una mirada al passat i una altra al futur. Al passat, per a penedir-me i pensar en tot el que no pogut ser. En totes les oportunitats mortes o enterrades quan encara respiraven. I la mirada al futur, per vore el que pot ser, però més important, amb qui vull que siga.