Portes tancades

                No sempre tota opció acaba sent viable o segura. Ni tant sols, ha arribat a ser una opció en sí. El dit castellà diu: “cuando se cierra una puerta, se abre una ventana”. I pot ser, però no és necessàriament així. A vegades, les oportunitats es perden, sense remei o solució, i això també es pot i es deu acceptar.

                Una porta pot ser un lloc, una oferta, una persona... pot ser qualsevol cosa. I de la mateixa manera que arriben, se’n poden anar. De cop a repent, perdem el futur que amb tantes ganes esperàvem i la porta és tanca a cal i canto. Segurament, acabem perdent una part de nosaltres en cada gir de la clau al pany. Ens dessagnem amb els anhels desitjats que hem deixat escapar o que ens han furtat sense cap mena de vergonya. I a mesura que més portes tancades ens anem trobant al pas, la nostra innocència mor un poc. Mai deixem de creure i esperar, però la il·lusió es converteix en fum i es desfà en el buit.

                Quan la porta és la metàfora d’una persona, supose que és més dolorós. Tancar pot ser sinònim de la mort, però no necessàriament és així. De tant en tant, portes que creiem obertes per sempre, es segellen i ens deixen atabalats, intentant obrir-la. No sempre podrem estar presents i participar de la vida de les persones que estimem. L’oportunitat de formar part del seu món s’acaba. S’accepta i es segueix avant. Qui sap, a vegades, les portes es poden tornar a obrir, no està mal insistir. Tot i que forçar-la, pot arribar a portar-te a un final pitjor.

                Les portes es tanquen sense parar. En cada decisió pròpia o aliena, una clau desapareixes o un pany es trenca per la meitat. S’accepta i es segueix endavant. No tots tindrem el final feliç que desitgem o estarem amb les persones que volem. Així com la felicitat existeix, la tristesa també ho fa, i formarà una part important i decisiva de la vida de la majoria.

                Algunes portes romanen obertes. Poques. La majoria es tanquen i algun dia es poden tornar a obrir. Ser pacient o insistent pot ser la solució. Però aneu amb compte amb l’esperança. És com la princesa que amaga a un monstre a l’armari. L’alimenta de la il·lusió i dels somnis, per a després, en moltes ocasions, alliberar-lo en forma de tristesa voraç.

                A vegades, paga la pena deixar les portes tancades i oblidades.