Absències

    Hui he tornat al cementeri. No sé per què he decidit aprofitar els únics instants efímers del dia en els quals no plovia per a anar allí, però les meues cames m'han portat escales amunt i no he trobat cap motiu per no fer-ho.

    Encara recorde el temps quan anar al cementeri sols era fer una visita ràpida i senzilla. Una visita curta perquè la tomba està prop d'una de les portes. Eren visites tristes, però no doloroses, com si el temps haguera polit eixa tristesa, fins a fer-la més fàcil de tragar. Sols records difosos de xiquet i veus confoses que mai acaben d'arribar.

    Ara ja no és així. En poc de temps, entre centenars de noms i cognoms desconeguts, han aparegut noms que si conec. Noms que han significat alguna cosa. Noms que han perdut part de la seua funció. Ara sols serveixen per a recordar i mencionar. Han perdut la seua funció de cridar. La més important, crec jo. I la tristor ha tornat a ser afilada i dolorosa, sense el càlid caliu del temps.

    Ha sigut un dia gris. El terra estava banyat i brut per la pluja costant i el vent de gregal. Sols fred i humitat, com a un mal malson. Sense sol que escalfe el cos i l'anima. D'una manera menys espiritual i més mundana, m'he fixat en la part vella del cementeri, la del centre. Allí sols m'espera un nom, sense foto. Sols un monument, sense tomba, ja que les restes d'aquesta persona que no vaig arribar a conéixer descansen a una fosa de Paterna, i no a casa. Per aquest motiu, no solc entrar en aquell lloc. Hui l'he vist de lluny. El sol és de grava, sense decoracions ni formigó, antic, sense a penes anivellar. En temps més solejats pot ser un lloc bonic, perquè floreixen flors, però hui sols hi havia basses d'aigua. Com un pantà groc i gris. En aquesta part del cementeri hi ha una creu, segurament la primera de totes. El terra baix d'ella ha cedit per les filtracions i ara es troba torta. Hauria de molestar, incomodar, com si trencara l'harmonia del lloc sant. Però, irònicament, no ho fa, sols pel fet de ser imperfecta, produeix més harmonia de la que trenca. És imperfecció vertadera. De la mateixa manera que ho és la vida. De la mateixa manera que ho és la mort.

    He estat una estona llarga en la part nova. Allí sí que reconec a massa gent. M'han acompanyat les flors moribundes que porten els vius, les fines gotes de pluja i els xiprers que sempre assenyalen al cel. M'han reconfortat perquè he sentit que estaven ajudant-me a buscar a la gent que ja no hi és.

    Diuen que la mort és la pitjor absència, perquè és definitiva. Perquè no té solució. No pots tornar a retrobar-te per casualitat, no pots acostar-te a parlar tímidament o no pots veure una fota d'eixa persona a les xarxes i pensar: "Vaja, ja no està amb mi, però m'alegre que estiga bé". L'absència de la mort és un forat que mai es pot tancar. A vegades el temps el fa més xicotet i el fa més accessible. A vegades el ceguem o el cobrim de matolls per a no veure'l, així i tot, mai se'n va. El forat de la mort és per sempre.

    Abans de marxar, observant les cares immortalitzades al marbre, he pensat en totes les coses que ja no ens podrem dir. Crec que el millor homenatge que he pogut fer a eixes paraules, mortes abans de nàixer, ha sigut parlar amb els vius. Donar un perdó sincer, enviar una felicitació d'aniversari o preguntar com estan. Al final, l'únic que podem fer per plantar-li cara a la mort és viure.

    He eixit del cementeri un poc trist, amb pensaments que m'afonaven un poc els muscles i trencant la cortina de pluja. Portant un paraigua inútil i oblidat a la meua mà que per algun motiu que no comprenc he decidit no utilitzar i sentint música sense escoltar-la. En resum, he eixit amb molta pena.

    I amb molts records. Perquè, si a la vida, l'acte més gran d'amor és estar present, el millor acte d'amor a la mort és recordar.