Carta oberta a les meues amistats

    Últimament, pense molt en les interaccions humanes, les relacions i la seua durada, però sobretot, el tipus de relació amb el que més pense és en l'amistat. No sé si és pel fet que està molt present a la meua vida (i d'una manera molt variada) o perquè aquests darrers mesos he vist trontollar alguns dels fonaments de la meua realitat. Així mateix, el cas, és que pense molt en ella. Més concretament i correctament, amb elles i ells.

    Si una cosa m'ha donat el 2022 és una lliçó molt important: res és per a sempre. Tot es desgasta, es consumeix, desapareix... En definitiva, s'acaba. Algunes coses ho veus vindre i et pots preparar. Altres existeixen un dia, i al següent ho han deixat de fer. Sense previ avís o sense temps per a adaptar-se. De cop, sols són records o estels materials que han deixat en passar per les nostres vides. Eixa lliçó m'ha fet aprendre més coses: gaudir al màxim de cada moment, que no paga la pena preocupar-se per coses que no podem controlar, entre altres moltes coses més de l'estil de Mr. Wonderfull. Tot i això, el que més bull al meu cap és el fet que hi ha moltes coses que no vull que s'acaben mai. I ací entren els amics i les amigues.

    En aquesta vida, he tingut molta mala sort en certes coses, i quan no ha sigut la mala sort, ha sigut el temps o el sistema qui m'han robat. No obstant això, si en una cosa he tingut sort, és en les amistats. Perquè sí, és una cosa que abunda a la meua vida i de manera complexa i diversa. Ja que soc una d'eixes poques persones que pot dir que manté amistats tant de l'escola, com de l'institut com de la universitat.

    Odie eixa afirmació tan generalitzada de: si algú té molts amics és que no té cap real. No és veritat. Perquè, a vegades, la vida ens permet teixir i establir moltes relacions, i totes ens aporten i ens donen vida, i el seu nombre no invalida la seua bona condició. Les meues amigues i els meus amics són una gran part de la meua vida. Els companys del camí i la llum a la foscor. Que sí, que sone molt cursi, però és la veritat. Qui té un amic té un tresor, no? Doncs jo estic forrat.

    Té igual que siga Llutxent, Ontinyent o València. Que siga explorar pobles de Conca o Terol, o de la mateixa Andorra. Que acabe dormint a Alcoi, Barcelona, Xàtiva, La Pobla de Vallbona o el Puig. Que ens porte a nadar al Xúquer per Antella, al Pou Clar, al Túria o a una cala perduda i assassina de la Marina. Que siga baixar fons al sol en Deseo, els balls inconnexos en les festes patronals de qualsevol poble o simplement a la tauleta del mateix bar de sempre. A les rutes de muntanya, a les passejades pels pobles o ciutats o a les visites de monuments o museus. És que no importa. És que qualsevol moment conta i paga la pena. 

    A vegades no ho entenc. Altres no ho valore. Moltes la cague i, quan més babau estic, pense que no les meresc o que realment no estan. Tanmateix, són la font més gran de felicitat de la meua vida. Sé que aquest no serà dels meus millors textos i que la coherència brilla per la seua absència, però ho necessitava dir.

    Si has arribat fins a aquest punt i et consideres el meu amic o la meua amiga, sols em queda dir-te una cosa: moltes gràcies!