Mirall trencat

És fàcil caure en la temptació de l'apatia. Tot i que no ho desitgem, sempre ens pot sobrevenir la fatiga al món, eixe punt on la rutina macabra, barrejada amb el terror normalitzat que sorgeix d'aquesta societat malsana, ens porta un pas enrere. Ens fa tancar-nos en nosaltres mateixa, en un pou de fàstic que, massa vegades, és més profund del que pensem.

No ajuda gens que ens hagen ensenyat a buscar l'aprovació de tothom i que ens hagen introduït la dependència gregària a força de tortura psicològica. És dur sentir que eres un pes per als teus, una molèstia innecessària. És dur descobrir com “el teu món” segueix d'amagades a tu, deixant-te fora d'un joc en el qual t'han obligat a participar.

Sempre intentem refugiar-nos en la indiferència. Fer-nos pensar que un dolor no ens afecta és sols una cura a curt termini. Un cura terroríficament inútil. Com voler parar el sagnat d'una amputació amb tiretes. Al final, la torrentada de sang acaba eixint. Amb els sentiments és igual. Podem apartar-los a un costat, deixar la ment en blanc per a no pensar. Amb un poc de sort, una experiència traumàtica acaba en els abocadors del nostre oblit. Però no sol passar, per no dir mai. Més prompte que tard, el dolor i l'angoixa s'obrin pas com un esbart d'ocells bojos.

Pense, en tots aquells moments que m'he vist reflectit als ulls d'una persona estimada i he vist una imatge esperpèntica de mi. Com si escorcollara en un mirall trencat, he vist el que l´altra persona veu de mi: tots els problemes que li cause, el llast que supose per a la seua vida. Hui a dia, les coses són pitjors. En aquests moments, el mirall trencat poden ser paraules escrites a una pantalla de cristall líquid. En llegir saps que l'altra persona vol tallar la conversa i oblidar-se de tu. Saps, que vol tirar-te a la foscor de la seua ment.

De fet, el món al complet és un mirall esberlat. Tots els llocs estan replets de miralls que han deixat les persones del teu voltant perquè veges tot el mal que causes. Sí, tu i jo també ho fem. Moltes vegades, ho fem sense pensar i sense voler, no obstant això, la ignorància no ens fa innocents del dolor que causen.

Si som mínimament forts, veure’ns en aquests miralls metafòrics no ens afecta massa. Com ja he dit abans, un parell de sentiments es poden apartar. El problema ve quan tot al teu voltant són reflexes, caricatures deformes, que tot i que pareixen irreals, són la millor imatge de tu mateixa. En eixos moments, quan ens sentim com atrapats a una casa de miralls rajats, és quan ens sumim en l'apatia, quan més profund es fa el pou.

Podem pensar que, a mesura que passa el temps i acumulen experiències dolentes, ens tornem més resistents a elles. Tal vegada, sols tal vegada, hi ha un poc de raó. Per una altra banda, per cada colp que acumulem és més senzill abocar-nos a la desesperació. Cada vegada, ens resulta més fàcil caure al forat que eixir d'ell. Fins que arribe el moment en el qual mai podrem eixir.