Batalles perdudes

                Diuen que l’única batalla que es perd realment és aquella que no lluites. Sincerament, crec que ens deurien baixar ja de l’estel romanent del moviment hippy. Està clar que. si no fas res, el més segur és que acabes perdent, tot i que no et canses. Sempre s’ha de buscar la part positiva, o això diuen. Però, siguent més seriosos ara, s’ha d’acceptar que per molt que lluitem, perdem sense parar. Tots els dies. A totes hores. És impossible pensar que la victòria estarà sempre ahí, esperant-nos amb un pastel i un cartell que rese “enhorabona”. Tal volta, aquesta manera de pensar ens ve d’herència, ja que els romans solien pedrer desenes de batalles. A vegades, les perdien totes menys l’última, per tant, guanyaven la guerra. El que no solen dir és el cost que suposava eixa única victòria. En fi, ni nosaltres som Roma ni la nostra vida una guerra, tanmateix, podríem aprendre alguna cosa.

                Hi ha batalles que no podrem guanyar mai. Ja siga perquè no tenim els recursos, perquè no és el moment o simplement perquè no hi ha cap mena d’interès. Aquestes baralles prolongades ens absorbeixen, ens desconnecten de la realitat i ens fan pedrer batalles que tal volta si que podríem guanyar. Ena sumim en una guerra que no podem guanyar, però estem tan cecs que seguim, cabuts, intentant un impossible. Tal volta, no estem cecs, però si desesperats, i això és pitjor que la foscor més absoluta.

                Paga la pena rendir-se? Depèn de vegades. Però si el cost és massa gran, igual cal replantejar-se tota l’estratègia. Rendir-se no significa caure derrotat, significa poder esquivar l’obstacle que no ens deixa avançar. Aferrar-se i tindre esperança, no és tant bonic com ens ho plantegen en la fantasia. Rendir-se a una batalla significa poder seguir lluitant a una altra. Supose que eixa és la victòria que podem trobar en una rendició. A vegades no fa falta més.

                Hi ha batalles que mereixen ser perdudes. Assumim i seguim.