Serp abissal

                 Caus sense pressa, a poc a poc, sentint com el fred més absolut et traga a un infinit desconegut. El cel ja no hi és. Dubtes si alguna vegada hi ha estat. Perquè deuria estar? Algun motiu per a que brille el sol? Si existeix algun, t’ho podrien dir. Per compassió. Per venjança.

                La foscor comença a convertir-se en el teu únic mon. Sents tanta por, que tanques els ulls a la realitat, al fet de no saber si existeix o no eixa realitat. Tens por, tanta por com no has tingut mai. Tanmateix, el teu sentiment de supervivència no aflora. No et mous. Ni tens intenció de fer-ho. Simplement caus i caus, a través de la marea negra i gelada en la qual s’ha convertit la teua realitat. La pressió augmenta i augmenta. Els teus pulmons criden desesperats per un caliu que no els pots donar. Que no pots obtindre.

                I, de cop a repent, la sents. Sents les ondulacions de l’aigua al teu voltant. Els xicotets remolins que formen la seua pell fastigosa i rugosa al canviar de posició. Ha sigut tan sigil·losa que no l’has vista fins que la tenies damunt. Fins que sents el seu cap, que fa olor a podrit, darrere l’orella. Murmurant tots els pecats i horrors que li s’ocorren. Fent que el teu cor es minimitze fins al punt de que comence a consumir-se. Com si perderes l’anima. Com si et perderes a tu mateixa.

                I el seu cos llarg i fibrós comença a rodejar-te. Ella té tota la mobilitat del món, mentre que tu estàs indefens. Sents com s’enrosca al teu voltant, com comprimeix el teus òrgans i intenta fer-te soltar el poc que et queda. Notes com t’arrastra encara més cap avall. Amb la força descomunal que té. Pareix que vas a trobar-te amb el destí, de la pitjor manera possible. Sents les dents al teu coll...

                I obris els ulls i observes a la desesperació directament a la cara. Sí, és horrible. però també dèbil i patètica. Té el poder que li has permès obtindre. El teu cor creix de nou. Sents la força: la teu força. Batega per tot el teu cos. I t’alliberes. I deixes de caure. I resisteixes. I nades. Perquè eres capaç. Perquè eres increïble.

                Sents a la serp que intenta mossegar-te. Que intenta tornar-te al fons. A vegades caus, però lluites. Saps que pots. Eres més poderós. Si ella et fa caure 5 metres, tu ne nades 10. Sense parar. Endavant sempre. I la foscor es desfà com el xocolate líquid. I la gelor es desplaçada per la suau calor d’una nit de finals d’agost. I veus el cel. I saps que existeix. I tens motius. I veus les mans que et busquen. I busques el seu contacte.

                Encara sents la serp estirar de tu. Però eres més fort. Eres capaç. Eres valuós.

Fetitxes

                L’enciclopèdia.cat defineix el fetitxe com un objecte que desperta en l’individu impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes. Tanmateix, també diu que és un Objecte o amulet associat a un ésser espiritual, en virtut del qual té un poder sobrenatural. Sincerament, no sé si les definicions dels diccionaris ajuden moltes vegades a vore les coses de manera més clar, el que si que sé és que els fetitxes han estat sempre tractats com a un tema tabú. I això no em pareix correcte.

                La realitat és que la humanitat té una capacitat d’imaginar i experimentar realment bàrbara, el que resulta en que qualsevol persona té un parell o un miler de fetitxes. No obstant això, aquesta societat puritana i religiosament cancerígena, ha produït que la majoria d’aquests es vegen a través d’un vel de recel i de rebuig que converteix un acte de plaer en un acte de vergonya. Inclòs, hi ha individus que, fustigats per la seua covardia i inseguretats, s’atreveixen a jutjar i a fer burla dels actes sexual de la resta. Com si qualsevol poguera pujar al pedestal de la moralitat a criticar al altres. La veritat és que la vostra moralitat me la sua fortament.

Algunes persones diuen que el problema és que hi ha fetitxes roïns. Clar que sí, dic jo. De la mateixa manera que una cosa tan pura com l’amor també pot ser horriblement dolent. Tot té una cara bona i una roí. La clau, supose, està en poder trobar a la gent adequada. Com sempre, no és un problema de significats, sinó de persones. De mentalitats més obertes i preparades. De gaudir, en definitiva.

                La qüestió radica en que, des del pas més bàsic, com el missioner, fins al més imaginatiu, tenen el mateix valor, sol necessitem saber veure-lo. En el sexe, de la mateixa manera que en la quotidianitat, tot està bé sempre i quan i haja respecte i consens i qualsevol mal quede fora de l’equació. Pense, que una de les coses més boniques de la vida és poder trobar a una altra persona (o varies) amb la qual gaudir dels fetitxes. Sense pors ni vergonyes. Simplement, assaborir el plaer que ens dona un cos, tant aliè com propi. Deixar-se portar per una part salvatge i sensual que normalment no està conscient.

                Inclòs, si no és compartit, també és la mar d’interessant i eròtic trobar a persones dispostes a provar coses noves. Dispostes a paladejar la teua “perversió” i poder arribar a l’infinit amb coses noves. Tanmateix, crec que és inclòs millor, ser l’altra persona. És a dir, estar obert a provar qualsevol cosa diferent. Entrar en el més profund del desig de l’altra persona per poder beure directament d’ahí. Per saber si ens agrada o no, bàsicament. Millor això que quedar-se amb el dubte.   

                Tal vegada, deuríem deixar de veure els fetitxes com a tabús, i començar a veure’ls com amulets, com diu l’enciclopèdia.cat. Qui sap, igual així tenim millor orgasmes i menys maldecaps.

Entendre i comprendre

                Supose que passem gran part de la nostra vida tractant d’entendre i de comprendre. Entendre que no tot el que desitgem acabarà acomplint-se i, segurament, que perdrem moltes de les coses que considerem segures. No és fàcil ni feliç, la majoria de les voltes, però si que és inevitable. Entropessar també és una part important del camí que realitzem.

                Comprendre que no sempre podrem tindre el paper que volem en la vida d’una altra persona. Que no significarem el que ens agradaria. No obstant això, està bé comprendre que no podem ser sempre la x, a vegades, també serem la y o la z. De fet, crec que seran més les vegades que ens quedarem anhelant ser la x. Tot i que hi ha gent que sempre té més sort.

                Entendre que som la y, també és saber que segurament el nostre temps al seu costat també serà limitat. És trist saber amb més o menys certesa quan i com acabarà la relació amb una persona que apreciem o estimem, però no tot ha de ser pena. Els camins curts també són divertits i tenen les seues coses bones. El temps és una il·lusió i podem gaudir el mateix d’un segon que d’un miler d’anys. Qüestió de perspectiva.

                Supose que gran part del camí de la vida el recorrerem a disgust. Sense tindre el paper que desitgem, sent la y que queda fora i que acaba patint. Però comprendre això, també ens dona la llibertat de poder gaudir més de la resta del camí. Tal vegada, hui soc una y amb una data de caducitat de mesos. Tanmateix, demà podria ser una x eterna. Mai se sap.