La Cova del Pirata

    La mar està negra com el carbó, sols motejada pels fanals de les barques dels pescadors que comencen a eixir de ronda. Està en calma, sense tempestes ni vaixells que la pertorben, com una lluerna plena d'oli. Em torne a girar mentre reme. Observe, temorós, l'horitzó cap a l'est. Sé que és impossible, perquè encara queda molt per al trenc d'alba, però tinc por de trobar-me la forma difosa d'Eivissa retallada per la claror del nou dia. L'eixida del sol marcaria la fi, i no m'ho puc permetre.

    Odie remar, perquè no pare de suar. I aquesta nit no vull suar. M'he llavat i m'he perfumat a propòsit per a l'ocasió. Vull estar presentable. Em lleve la camisa, que cau a la mar i desapareix, engolida per l'obscuritat humida de l'aigua. El salnitre em llepa el cos i no em queda més que resignar-me. Arribaré suat. És inevitable. La nit del 15 al 16 de juliol del 1553 és una nit de calor immisericordiosa. És el que toca.

    Davant meua, la mole negra i obscura del penya-segat comença a estar perillosament propera. Les ones comencen a arrossegar-me cap a les pedres. Al costat hi ha una cala, on podria parar més còmodament, però ell em va dir que no ho fera. Que buscara el ciri. La xicoteta flama impossible d'albirar des de lluny i que no veus fins que estàs damunt. L'espurna marca la senda que porta directa a l'antic refugi del pirata Dragut: la Cova del Pirata.

    Observe les muntanyes del sud i observe les poques llums que queden a la ciutat de Cullera. Fa tres anys, el pirata otomà va arribar i va trastocar per sempre la vida de la zona, fins al punt de deixar la ciutat arrasada, a la vora del despoblament total. Per a qualsevol, aquella seria una època horrible, plena de terror i incertesa. Els meus records són, en part, radicalment diferents. Tal vegada, soc l'únic que recorda eixos mesos amb amor i excitació. A vegades, em sent mal per eixos sentiments, però no ho puc evitar. És el que té l'amor, vull creure.

    El vaig conéixer a la vora de la mar. Havia vingut en companyia dels corsaris, com una mena d'esclau alliberat. Si puc ser sincer, no sé exactament que va ocórrer. Sempre havia sabut que els hòmens em produïen atracció, així i tot, en veure'l a ell, va ser com una mena d'obsessió. Sols recorde, pensar en els filòsofs grecs i les seues teories d'atraccions entre cossos celestials. Ho rememore, perquè va ser el que vaig sentir en aquell moment. Van ser sols cinc dies, però no evoque un període més feliç a la meua vida. Ha hagut molts i moltes després d'ell, tanmateix, ningú ha aconseguit llevar-me el sabor de la seua pell de la boca.

    Assolisc albirar la flama tritllejant del ciri. El cor em batega amb força. Si eixe ciri està encés, és que significa que hi ha algú a la cova. Intente acostar-me a les roques amb la barca fins que l'encalle contra una roca afilada que sobreïx del fons marí. Hauré de pagar-li una fortuna al pescador que me l'ha deixada, però en aquest moment no m'importa, perquè comence a enfilar la senda entre les dentades pedres i els molestos esbarzers.

    Va ser complicat. Després de l'èxtasi del trobament i dels dies que ens vam dedicar a conéixer-nos i estimar-nos amb cura i tendresa, el somni. Dragut ja feia mesos que rondava per la costa del Regne de València, atacant poblacions i cobrant rescats pels presoners. Tocava tornar a casa. Ell se n'havia d'anar.

    A banda de la separació, després de la il·lusió, va vindre la pura realitat: ell era molt creient. Ni el seu déu ni el meu ens acceptarien mai. Jo feia temps que havia abandonat al meu "Senyor" entre les pàgines de les biblioteques dels convents on feia catàlegs per als reis, però ell no. Ell era simple i dolç com la mateixa vida, i la religió encara calava fort entre les escletxes de la seua ànima.

    Vaig pensar que era la fi, no obstant això, estava molt equivocat.

- El meu servici acaba en 30 dels teus mesos - em va dir amb el seu accent ple d'esses, que a mi em tornava boig -. En una nit com aquesta, exactament en tres anys, ens tornarem a veure. A la Cova del Pirata, que és un lloc on ni Déu ni Ala, ni cap altre, poden entrar.

    Em va abraçar i em va pegar un bes tan llarg que encara em pesa als llavis a les nits més llargues i solitàries. Les llàgrimes, que li queien per les galtes, se'm van pegar a la pell.

- Si no estic eixe dia, és que hauré mort.

    I amb eixes paraules va desaparéixer de la meua vida. Sense cap possibilitat de contacte ni de correus, ja que, inclòs si haguérem decidit arriscar-nos a fer-ho, ell no sap ni llegir ni escriure.

    

    Vaig acceptar la separació. Al principi, amb escepticisme. No esperava res. Fora d'aquells cinc dies, la realitat era com una massa pegant colps de sensatesa. "No tornarà" es va convertir en el meu mantra.

    I així ha sigut durant anys, fins que s'ha anat acostant el dia. No sé si ha sigut l'anhel per veure'l o la necessitat de resoldre el misteri de si tornarà o no, però ací estic. Tal volta, és l'amor que continua candent i fluint pel meu cos. Per fi vaig a esbrinar-ho.
Entre a la Cova del Pirata i entenc la por de la gent. Sols entrat, et rep la foscor més profunda que mai has conegut. Les parets traspuen salmorra i el fred humit et mossega el cos acostumat a l'estiu de l'exterior.

    No hi ha cap llum i, durant uns segons, titubege. Podria ser una trampa? Podria estar la Inquisició esperant-me a la fi del corredor esculpit a la muntanya? Trobaré hui la mort? Pot ser, però ja no importa. Perquè necessite saber si ha tornat.

    Fique la mà sobre la paret i avance a poc a poc. La por es barreja amb l'escalfor que sent al meu interior. Sue i tremole al mateix temps, com si fora víctima d'un miasma purulent. Déu meu, del qual dubte, és açò l'amor? O és l'antesala de la mort?

    I en girar una corba es fa la llum. Sent l'olor del seu encens favorit, que el meu estat alterat no m'havia deixat captar. I allí estat, també descamisat. Rodejat de ciris que pareixen flotar a les parets de la cavitat. Pareix un àngel. O un dimoni.

    El record de la seua pell em rosega el cervell. Té la pell més negra que he vist mai, que baix la llum de les flames tremoloses, deixa escapar estels de color blau fosc. Està major i avesat per la vida a la mar. Potser no podria ser atractiu per a ningú més a aquest món, però per a mi, no hi ha res més on mirar. I el meu cos està d'acord. La sang comença a fluir com un torrent al meu interior.

    Entre murmuris, el meu nom desfila entre les seues dents. I ja no em controle. Mentre còrrec als seus braços, comprenc, que no estic dispost a tornar a acceptar tres anys de separació. Tal vegada, el que tenim no siga per sempre. La idea de l'amor etern no acaba de convéncer a una persona com jo. No obstant això, vull esprémer cada segon de la seua existència. Dure el que dure.

    Pot ser, el món és un lloc cruel, on la vida s'escapa i la mort s'escampa com una trampa per a rates. Pot ser, fora d'aquesta gola de pedra negra a la vora de la mar, sols hi ha fam i desolació. Pot ser, no pague la pena tindre esperança més enllà de la mateixa supervivència. Tanmateix, aquesta nit, en la Cova del Pirata, l'amor torna a nàixer. Tal vegada, de manera egoista, però també, amb tot el caliu que dues persones pures es poden oferir entre elles.