Quimeres

Cau la pluja, negra com la tinta, filla d´una nit cruel i sense misericòrdia. Correguem, fugint de les quimeres que han nascut del niu de rates que és el meu cap. Fugint del que mai m'hi he atrevit a ser, de tot el que he tancat dins meu, del millar de paraules que he ofegat a la meua boca tapiada, inundada de tantes inseguretats que han acabat vivint sense mi.

Tu eres el primer, supose que per ser l'últim que ha entrat, tot i que voldria que seguires amb mi. La foscor més profunda entra pel teu nas, pels teus ulls que es tornen inexpressius, a través de la boca que tant he buscat... desapareixes, com si cada àtom del teu cos decidirà que estàs de més. No queda de tu ni el platònic record que sempre m´has provocat.

Cau el diluvi, negre com el carbó, que esborra les llàgrimes que tan m´han costat crear. Ells són els següents, les persones que han vist el meu pitjor jo i, fins i tot això, han decidit quedar-se al meu costat. Eixes persones que han sigut massa vegades la meua única columna per a un sostre que fa massa temps que vol solsir.

Ni les gràcies més sinceres que he pogut donar mai han servit per res. Els seus cossos exploten en tants trossets que és impossible veure'ls. Eren tantes, tantes animetes blanques, massa blanques que no han pogut evitar que el meu cor negre les destruïsca. Massa bones persones per poder veurem realment.

Cau el xàfec, negre com el futur, que cau per les muntanyes fins a convertir-se en la riuada que arrossega el poble que m´ha vist créixer. Finalment arriben als últims. Eixes persones que no sols estan connectades a mi pel sentiment, també per la sang. Els té igual que tinguen 80 que cap any. S´emboliquen als seus voltants, capturant-los i desfent-los en fils de colors que són tragats pels monstres que sorgeixen de mi.

No puc seguir corrent. No estic cansat, ni ferit, ni s´ha acabat el camí. Simplement no tinc la força per seguir amb aquesta croada contra mi. Sol no puc. Sol no puc destruir el que sóc. El terra em rep amb els braços oberts. La seua pressió gelada em fa pedrer l´última gota de motivació que podia quedar-me.

Cau el bàtec, negre com la meua esperança, que es desfà en rierols que cauen pel meu cos acabat. A la fi han arribat, les meues precioses però mortals quimeres. Les seues mans amorfes i esmolades com corbelles recorren el meu ser, obrint ferides ja tancades que fan brollar la sang que, negra com la pluja, sols es dedica a vagar, buscant un riu millor. Queixalades de les seues boques desfigurades trituren la meua pell, els meus ossos, els meus records, els meus sentiments...

No em queda res. Ho he perdut tot, fins a mi mateixa. Sol.

Sé que sols és un somni, però això no ho fa menys difícil.

Cau la pluja, negra com la nostra sang...