Morir con un susurro

Se hunde en un abismo sin fondo. Su visión se va empequeñeciendo, como si mirara por una cerradura y fuera alejándose. La negrura más absoluta cubre el vacío que su cerebro no puede comprender. Su sentido del equilibrio sabe que ya no está recto, que su cuerpo está cayendo hacia atrás, inclinándose en un ángulo imposible con mantenerse en pie.

                Algunas de sus células aún no se han dado cuenta de lo que está ocurriendo, pero no tardaran. Son más sensibles que nosotros, mucho más. A medida que los nervios transmiten los últimos impulsos, condenados a dar órdenes imposibles, van gritando, asustadas. Saben lo que pasa, están programadas para saberlo. Pero no están preparadas. No han envejecido para comprender que es acercarse al final.

                A medida que el sentido del tacto rehúye la piel, el frío del ambiente se disuelve, sin embargo, no trae calor. Es algo muy extraño. Todos hemos dejado de ver u oír en alguno momento de nuestra vida, pero siempre habíamos notado los cambios de temperatura. Incluso, deja de sentir el aire sobre la piel. La suave caricia de las particular flotantes, imperceptible hasta ese instante, se empieza a extrañar. Una dependencia que nunca había sentido, crece en él. Aunque no llega a hora.

                El ángulo se va abriendo. O cerrando, según se mire. Aunque apenas son milisegundos el tiempo que lleva precipitarse de espaldas, la sangre parece ir despacio ya. El corazón hace tiempo que ha dejado de latir. 2, o puede que 3 segundos hace ya. A medida que la sangre parece espesarse, los brazos parecen dejar de existir. Las piernas dejan de estar debajo de él. Es como si dos trozos de tela nacieran de su vientre.

                Su espalda ya está apoyada sobre el suelo cuando los órganos empiezan a sentir que algo no va bien. Saben que no les va a llegar más sangre. Aceptan su fin con orgullo. Eso no quita que estén triste. El riñón filtrando, el páncreas secretando y el estómago digiriendo son felices haciéndolo, porque no saben hacer nada más. Ahora que ya no lo podrán hacer más, saben que es mejor así. Un último réquiem de vísceras agitándose florece en sus entrañas.

                El cerebro parece intentar hacer un último y vano esfuerzo. Los últimos instantes son captados: el sonido que produce la cabeza al chocar violentamente sobre el suelo, es débilmente atrapado. El brutal golpe se desliza por los nervios auditivos convertido en un melifluo y suave murmullo. Cuando llega al cerebro, es un pequeño éxtasis final.

                Y muere con un susurro.

               

Tren d´Alcoi

Pam. Un soroll com si tot el tren volguera explotar i es posa en marxa. Les llums de Genovés es queden arrere i el vehicle s'enfonsa en la foscor de les muntanyes. Odie el tren que va a Alcoi. És lent i horrible. Pareix que viatges dins d'un cuc metàl·lic que s'arrossega tremolós entre Xàtiva i Alcoi. I tot per culpa de la meua mare. Hem discutit. Diu que està cansada per a agafar el cotxe i vindre per mi a l'estació de Xàtiva. I com no, he d'anar jo fins a Benigànim. Més diners i més temps. Com si ho valguera. Ja veus, sols ha de conduir. Fart estic.

A poc a poc, el ferrocarril comença a recórrer el paratge de la Cova Negra. L'obscuritat és pertorbant i el silenci del vagó és esgarrifós. No hi ha ningú. Estic sol. Per un costat està bé, m´allibere dels crits dels xiquets maleducats, de la música dels qui creuen que estan sols i de la gent que es pensa que m'importa el que diu. No obstant això, sentir les rodes contra les vies com a únic acompanyament, no és còmode.

La porta del vagó s'obri. El soroll de les rodes augmenta durant uns segons i desapareix quan es torna a tancar. S'ha obert la porta que tinc a l'esquena. Passen uns segons i ningú passa. Em gire. No veig cap persona. Tanmateix, el murmuri d'unes sabates sobre el sol brut m´arriba a les orelles... No els veig, ni a ell ni al ganivet, l'única cosa que capte és el flaix del metall. És suficient.

Encongisc el cos i m'espente contra el seient d'enfront. La punta del ganivet es clava en el seient on jo estava. No dubte, li done un colp de puny a l'estómac amb tota la força que tinc. Un home remugue i aconseguisc eixir de la trampa en la qual s'havien convertit els quatre seients.

Una vegada fora, intent allunyar-me mirant al meu agressor. És el revisor i porta l'uniforme tacat de sang fresca. Des d'on estic, l'olor de ferro calent de la sang em plena el nas. Vull vomitar. Mai m'ha agradat la sang. No puc ni preguntar “Per què?. El revisor és llança contra mi.

Mentre còrrec d'esquenes, vaig esquivant les ganivetades que formen arcs de brillor platejada. Queda massa per a arribar a Benigànim i no hi ha ningú per a ajudar-me. Per uns segons, pense que moriré. No obstant això, una palanca roja crida la meua atenció. La meua mà esquerra agafa el pal horitzontal per a estar dret. La dreta tira de la palanca. Tot i que el tren no va a molta velocitat per aquest tram, la frenada és tan forta que per uns segons pense que no podré aguantar l'equilibri. Ell no té tanta sort. Cau de cap contra el pal vertical. El soroll del coll i diversos ossos de la cara trencant-se com un plat caient a terra em recorre la columna vertebral.

No tinc el valor per comprovar si està mort. La sang, aquesta vegada la seua pròpia, va sortint lentament de la seua cara i formant un embassament escarlata. Sé que fa molts minuts que estic sense menejar-me, però no puc.

La porta, però aquesta vegada la contraria, s'obri. Una dona, de vora una quaranta anys, entra al vagó. Es queda quieta mirant-nos. Ens analitza. La seua cara es transforma en una màscara de terror i s´agenolla al costat del revisor. Comença a cridar-lo pel seu nom i a sacsejar-lo. Tanmateix, no pareix de fiar. Pegue un pas arrere.

La dona calla i es queda paralitzada. Somriu de sobte.

-          No has caigut, veritat?

De colp i volta, agafa el ganivet del revisor, oblidat al sol. El bes gelat del metall em recorre el coll. La maquinista ha sigut molt ràpida. El mos del dolor em recorre i comença a brollar sang. No obstant això, no és profund. Crec que no ha arribat a la jugular.

Elegisc fugir a tornar a lluitar. Prenc el botó de la porta que tinc a l'esquena. No lleve els ulls de la conductora, que s'ha quedat immòbil, observant-me estranyada. L'aire gelat entra pel forat que ha deixat la porta en obrir-se. Tinc tanta por a la senyora que bote d'esquenes per no deixar de vigilar-la. Una esperança. Puc córrer més que ella.

Ella, malgrat això, comença a riure com una boja. Durant les mil·lèsimes de segon que estic caient pense tres coses. “He guanyat”, “Per què riu?” i “Cova Negra”... Els meus peus toquen terra amb la punta dels dits. I res més.

Comence a caure i sent com els colps em trituren l'exterior i l'interior a parts iguals. Les meues articulacions es desencaixen i agafen angles impossibles. La meua pell s'esgarra com si fos un paper. Crec que he perdut un ull. Encara no he acabat d'assimilar tot el que em passa quan una cosa humida i gelada em rodeja en una abraçada mortal.

Comence a afonar-me en l'aigua del riu Albaida. Tot és foscor i fred. Arribe al fons. Intente nadar però no tinc cap os al seu lloc. En eixe moment, comprenc la meua situació. Cride de terror i dolor i l'aire m'abandona.

La foscor passa a ser negror absoluta i la gelor desapareix. Res més.

Silenci

No existeix el silencia absolut. Això ens fan creue. El silencia que creus sentir quan estàs sol en un bosc està rodejat de xiulets d'animals alats, dels crepitar de les rames i les fulles seques, de les petjades llunyanes d’algun ser que està per damunt de tu a la cadena alimentaria. Fins i tot, ni quan estàs sol a una habitació obscura el pots aconseguir: el murmuri de la roba quan toca la teua pell, la respiració, els fluids recorrent els òrgans del teu cos...

Sí, en la pràctica, en la Terra, de forma natural, aconseguir el silenci total és feina ben difícil. No obstant això, si peguem una miradeta dins de nosaltres, trobem una absència de soroll dissimulada: el silenci de l'ànima.

El silenci que ens plena quan ens sentim sols. Ni els nostres pensaments ni la nostra veu interna pot fer callar eixe monstre que ens va devorant per dins. En trobem atrapats, rodejats de gent però sense sentir la seua calor. És com l'arbre al bosc que mor lentament perquè els altres arbres tapen la llum del sol. Cau, raquític i gris, com també ho fem nosaltres.

És el silenci del nostre esperit que ens va dominant, el que fa que les nostres passes recórreguen el carrer de l'amargor. A vegades és tan profund que pareix que agafe forma. El sentim com una mena de bola calenta i pesada en el nostre estómac. Va creixent i prenent forma. Així, el silencia es converteix, a poc a poc, en un buit infinit que s'ho traga tot: les nostres motivacions, els nostres pensaments, la nostra felicitat... Al final, sols queda allò que el forat negre no es vol tragar: la tristor i els seus associats.

Naixem en silenci fins que els nostres plors trenquen l'esgarrifosa harmonia. Vivim sumint-nos en el silenci, a poc a poc, com si entrarem dins del mar: cada pas ens apropa més a l'ofegament. De tant en tant, trobem persones que fan sonar melodies i simfonies que transformen els ritmes fúnebres que ens crea el silenci. Eixos moments són feliços. Tanmateix, totes les veus acaben callant-se. Desapareixent.

I, com a conclusió, morim en silenci. Tal vegada, si tenim sort, abans sentim un rèquiem de dolor, acció o por, però, finalment, sempre trobem el silenci. El buit i gelat silenci.

Probabilitats

 0,1, 0,2, 0,3 període, 0,789563, 0,99999999981... Tota la vida igual, sentint probabilitats. “No begues d´aquesta aigua que té un 26% de probabilitats de tindre [inseriu malaltia fatídica i mortal]”, “Ai xico, si vas a tal lloc no passes per tal carretera, que tens un 0,07% de probabilitats més de tindre un accident que si vas pel camí de cabres”... i així, tants exemples com vulgueu.

Està bé calcular probabilitats, ens donen informació sobre medicaments, malalties i el perill de certes coses. No obstant això, crec que se'ns ha anat de les mans. Hem acabat per sols pegar un pas si tenim un 90% de possibilitats de no cagar-la. Si alguna cosa, té sols un 70% de fiabilitat, ja estem a la vora de la taquicàrdia, amagant-nos baix del llit i trucant als GEOS.

Al final, per no arriscar-nos per un 10, 15 o 20% deixem per fer massa coses. I podeu pensar que no, que vosaltres no tragueu números per a prendre decisions. Us equivoqueu. Quan analitzem alguna cosa que estem decidint si anem a fer o no, el primer que fem és traure pros i contres. Assegurar-nos de totes i cada una de les variables. Tot i que eixes coses no acaben manifestant-se en nombres, nosaltres, internament, sí que anem restant-li a un 100 idealitzat. Per exemple: si volem muntar un armari. Que podem pegar-nos en el martell, 90. Que, tal vegada, un estant ens pot caure al peu, 75. Que podem entropessar amb el descaragolador, caure per la finestra i que un autobús ens passe per damunt, -666.

Òbviament, no intentarem nadar de Gandia a Siracusa, perquè és impossible, però... ¿Realment necessitem viure rodejats de tantes xifres i variables? Acabem ofegats per la nostra pròpia paranoia. Al final, un 50% mai és que tinguem la meitat de possibilitats de triomfar. Sols significa que tenim la meitat de probabilitats de derrota.

Ho mirem per on ho mirem, conviure amb tanta quantitat de números ens fa persones més pessimistes. Com si no tinguérem prou amb què ens esclavitzen els segons, els minuts i les hores, ens tirem més pedres a la teulada. Per no voler veure més enllà d'un 35%, acabem vivint sempre en el 0%.

Per cabuts, no vegem que la derrota ja la tinguem, que a partir d'ací, tot pot ser nostre. En veritat no, sempre podem empitjorar. Però això no impedeix que la inactivitat per por encara ens enfonse més. Val més dir que has mort intentat fer el que volies que per no fer res.

Les probabilitats estan més, però a xicotetes dosis i en moments puntuals. Hem de ser amics de les xifres, no els seus súbdits. Cosa que ja som.

Unidas

                Te veo, sentada, con las piernas colgando sobre un océano de cemento y metal y pienso que ha llegado el momento. El ruido de los coches y los gritos agónicos de la rutina se acercan a nuestros oídos de forma sorda, como el aleteo torpe de un abejorro moribundo. Doy un paso, titubeando, y no puedo quitarme de la cabeza que hoy se pueden cumplir nuestros deseos. Aunque sea solo para una.

                Aún recuerdo, el momento en el que te conocí. Todos los momentos a tu lado eran como un bálsamo para mis heridas más profundas. Pero no lo suficiente bueno como para cerrarlas. Ni yo lo soy para ti. Son cicatrices supurantes de pus, que huelen a podrido. El tiempo no las cura, solo las abre más. Si Nerón llegó al suicidio por sus cicatrices, ¿Por qué no vamos a llegar nosotras?

                Los segundos atesorados a tu lado fueron los mejores en mi vida, y si tú no me mientes, también lo fueron para ti. Sin embargo, antes de conocernos ya éramos almas condenadas. Ni siquiera el amor nos podía liberar. Solo hicimos el camino hacia el patíbulo más bonito. La trayectoria no cambió.

                Por desgracia, no hacemos una buena ecuación. Dos con ganas de morirse, más cobardía para hacerlo, más dos personas dispuestas a matar. El resultado nos da una de nosotras con una muerte digna. Matarnos entre las dos es arriesgarse a no acabar bien o sufrir innecesariamente más. Por otro lado, sería demasiado parecido al suicidio.

                Te giras y me sonríes. Tus ojos parecen llamas de vida, pero yo he aprendido a ver más allá de las falsas ascuas. Ese fuego es prendido por los gritos de desesperación. Gritos tan mudos que duelen, tanto a ti como mí. Puedo comprenderte. Quieres que lo haga. Que me acabe de acercar y te dé el empujón final. Que te libere de todo. Que te haga la última herida. Sin culpa ni dolor ni arrepentimiento. Sería el mayor acto de amor y compasión que podría hacer en mi vida. También sería el más triste para mí. Con ese acto, destruiría completamente mi alma. Debería vivir recogiendo los trozos de mi misma, esparcidos por mi marchita psique. El clímax de la pena y la autocompasión. Pensar, que todas las heridas me las han hecho otros, y que la última, la peor, me la tendría que hacer yo misma.

                Prefiero el egoísmo. Prefiero retenerte a mi lado de la forma más cruel o que seas tú quien me libre a mí del suplicio. Me siento a tu lado y mis piernas también cuelgan. Siento centenares de mariposas de vértigo recorrerme el esófago. Te abrazo y tú me devuelves el gesto con amor verdadero.

                La pareja perfecta. Unidas por un amor construido con el dolor más puro. Unidas por el egoísmo, por la necesidad mutua. Somos la perfecta pareja tóxica y destructiva. No obstante, ¿se puede destruir un cadáver envenenado y desmembrado?

Damnatio memoriae

                Damnatio memoriae, condemna a la memòria en llatí. Els antics romans solien usar açò quan declaraven a algú enemic de l'Estat. Tot i que fallaven (o tal vegada no, ja que, si va funcionar, no han arribat dades sobre la persona afectada), el Senat i les forces imperials destruïen de la Història a la persona damnificada. Ja fora llevant totes les seues estàtues, eliminant el seu nom de tots els llocs possibles, esborrant les cares de les monedes...

Us imagineu, que bé viuríem si nosaltres poguérem fer alguna cosa pareguda? I no em referisc a destruir tot record d'una persona (ja no quedaria ningú). No, jo plantege un Damnatio adaptat, que ens permeta poder esborrar el record d'una persona que ens haja fet mal de la nostra memòria.

Podríem alliberar a la Societat de tots aquells traumes i ferides que ens deixen molts a les nostres ments. Acabar amb “l'amor de la teua vida” que t'ha traït tan vilment que no ho pots ni suportar (seria més fàcil acabar amb la monogàmia, però no veig moltes ganes). Poder treure del cap a tots aquells que t'han amargat la vida fins al punt de voler desitjar la teua pròpia mort...

Inclòs, podríem eliminar els breus records d'una persona acabada de conéixer que sabem que va a fer-nos mal. Seria genial acabar amb la possibilitat d'un futur dolor sols amb un clic. Borrón y cuenta nueva.

Seria genial...

No obstant això, a quin punt arribaríem? Acabaríem amb els millors records de la nostra vida sols per la ganivetada a l'esquena que ens ha fet un malparit? Seríem capaços de desfer i destruir, a poc a poc, la nostra personalitat per tal d'oblidar uns dies de dolor mental? Arribat el moment, acabaríem oblidant-nos de nosaltres mateixa sols per no ser capaços de viure amb un mal record?

La veritat, tot i que seria més còmode, no seria productiu. Acabaríem renunciant als bons moments passats amb una persona per un dolor puntual. Que si, que no fa falta perdonar a ningú, però tampoc fa falta convertir-nos en jardiners, que per un brot més llarg, tallen tota la gespa.

Està clar que ens podria ajudar a oblidar vells traumes. Sense cabró no hi ha putada. De totes maneres i, tot i que seria d'ajuda per a certes persones, per a la resta seria una condemna. I no a la memòria, sinó a nosaltres mateix. Vulguem o no, els moments passats al llarg de la vida ens forgen. La felicitat és l'enclusa on ens deixa reposar el ferrer, i totes les martellades són els instants dolorosos. Cada insult, cada traïció, cada error que cometent els altres i acabem pagant nosaltres... Al final, quan ens deixe caure a l'aigua freda que és el món, el metall glopejat serà l'espasa més resistent; el que ho ha oblidat tot, serà el cilindre amorf de ferró oxidat.

Si als romans no els va servir per a esborrar el fantasma d'un mal emperador, a nosaltres nos ens servirà per a millorar. Aprendre a viure amb tota la merda que ens va caient damunt és l'única forma de resistir. Oblidar ens farà anar més ràpidament, però a cap lloc.

Accepta, no oblides.