Silenci

No existeix el silencia absolut. Això ens fan creue. El silencia que creus sentir quan estàs sol en un bosc està rodejat de xiulets d'animals alats, dels crepitar de les rames i les fulles seques, de les petjades llunyanes d’algun ser que està per damunt de tu a la cadena alimentaria. Fins i tot, ni quan estàs sol a una habitació obscura el pots aconseguir: el murmuri de la roba quan toca la teua pell, la respiració, els fluids recorrent els òrgans del teu cos...

Sí, en la pràctica, en la Terra, de forma natural, aconseguir el silenci total és feina ben difícil. No obstant això, si peguem una miradeta dins de nosaltres, trobem una absència de soroll dissimulada: el silenci de l'ànima.

El silenci que ens plena quan ens sentim sols. Ni els nostres pensaments ni la nostra veu interna pot fer callar eixe monstre que ens va devorant per dins. En trobem atrapats, rodejats de gent però sense sentir la seua calor. És com l'arbre al bosc que mor lentament perquè els altres arbres tapen la llum del sol. Cau, raquític i gris, com també ho fem nosaltres.

És el silenci del nostre esperit que ens va dominant, el que fa que les nostres passes recórreguen el carrer de l'amargor. A vegades és tan profund que pareix que agafe forma. El sentim com una mena de bola calenta i pesada en el nostre estómac. Va creixent i prenent forma. Així, el silencia es converteix, a poc a poc, en un buit infinit que s'ho traga tot: les nostres motivacions, els nostres pensaments, la nostra felicitat... Al final, sols queda allò que el forat negre no es vol tragar: la tristor i els seus associats.

Naixem en silenci fins que els nostres plors trenquen l'esgarrifosa harmonia. Vivim sumint-nos en el silenci, a poc a poc, com si entrarem dins del mar: cada pas ens apropa més a l'ofegament. De tant en tant, trobem persones que fan sonar melodies i simfonies que transformen els ritmes fúnebres que ens crea el silenci. Eixos moments són feliços. Tanmateix, totes les veus acaben callant-se. Desapareixent.

I, com a conclusió, morim en silenci. Tal vegada, si tenim sort, abans sentim un rèquiem de dolor, acció o por, però, finalment, sempre trobem el silenci. El buit i gelat silenci.