El ressò de la felicitat

    Si haguera de definir la vida amb una sola paraula, crec que utilitzaria soroll. Perquè quasi tot el que ens rodeja emet sons o, en la seua falta, ens produeix una resposta sonora en la nostra ment. Fins i tot, la idea del silenci en si és una quimera totalment aliena a la humanitat, perquè la veu del nostre cap mai vol callar. Almenys, en el meu cap no ho fa.

    Aquest, és un problema. Perquè a vegades, tots aquests sorolls ens ofeguen i no ens deixen respirar. Són com capes i capes de guirigalls superposades que ens impedeixen escoltar més enllà de la realitat. Els trons de la vida moderna ens persegueixen allò on anem. És la taral·la del sistema, del qual és impossible escapar. La por a la fi, l'ofuscació i la frustració de fracassar (o triomfar) dins dels obtusos angles de la vida adulta; o la idea que no hi ha solució a cap dels afers que ens cerquen. Tots aquests sentiments es materialitzen en una cacofonia macabra i retronant, similar a com ens imaginem l'anunciació de la fi del món: amb terratrémols i trompetes funestes.

    I aquest són sols els sorolls que venen de fora, perquè dels que venen de dins... Com el crit suau de la soledat, que sempre està ahí per a deixar caure que la mort sense ningú que ens done la mà està més propera que mai. També trobem l'escarot colpidor i atabalador de l'angoixa o la tristesa, que sols coneixen una manera d'instal·lar-se en les nostres ments: muntant un gran i estrident sarau que no deixa espai per a res més. Inclòs sentiments que ens evoquen al no-res o al silenci, deixen darrere una orquestra de pensaments digna d'una òpera. Com el rebombori que produeixen un abandonament o una ruptura: ens fan pensar en finals, però sols són el principi dels aldarulls. Tal vegada, el millor exemple, és la idea que tenim de la mort. La mort, podem pensar, sols porta un buit gran i silenciós. Però no és així, la mort d'algú és sols el preludi d'un bullici potent que ens perseguira durant dies i dies. I quan creguem que ha acabat, al mínim segon, els instruments de les parques tornen a entonar per a martiritzar-nos una estona més.

    Per això, a la vida, m'agrada pensar a mi, s'ha de ser un bon músic: s'han de trobar les bones notes i les bones melodies. Són les partitures musicals que a vegades estan més ocultes que a la vista, però que quasi sempre estan allí. Com l'harmonia d'una abrasada o d'una afable xarrada amb una bona amistat. Com els tambors agradables que sonen quan ens sentim corresposts amb qualsevol sentiment, supose que a ritme del nostre cor. Convertir el crit amarg de la soledat en un cant a la llibertat quan gaudim de nosaltres mateixa. Com el rebull càlid que escoltem quan pensem en una vida millor, en una revolució. El caliu de les paraules d'algú que estimem.

    No soc un il·lús. Sé que moltes vegades, i cada vegada més, costa més descobrir les cançons entre tantes notes esgarrifoses. Sé que, malauradament, molta gent no pot arribar a eixe punt i acaba consumida pel soroll més fosc, amb l'única certesa d'intentar trobar el silenci definitiu.

    Més enllà del que escoltem en els moments més baixos, crec que sempre s'ha d'intentar fugir de la fanfàrria del dolor. Tot i que coste d'aconseguir, pense que sempre està ahí. Que mai es pot guanyar completament sol i que, segurament, s'haurà de lluitar per a obtenir-lo. Però està ahí, brillant i esperant. Sonant a un ritme vellutat i agradable al tacte, sols s'ha de buscar la freqüència correcta, per poder gaudir del ressò de la felicitat.