Per què ploren les pedres?

    Abandone la carretera asfaltada, baixant de la vorera i enfilant el camí costerut. Deixe enrere el soroll i les multituds, i comence a ascendir. Després de setmanes de pluges quasi ininterrompudes, que han ofegat carrers i esperances, el sol per fi torna a brillar. Fa la típica calor dels últims mesos de primavera i, tot i que la vesprada ja està ben entrada, encara fa calor. Sue, però no és desagradable. És natural i em reconforta.

    Tot està banyat, ple de basses i rierols que naixen de llocs d'on no haurien de fer-ho. L'aigua desborda els bancals d'oliveres suplicants per una treva seca i flueix a través de les pedres dels marges que s'escampen per tots els costats. Sembla que ploren, que deixen caure llàgrimes per algun motiu. Per què ploren les pedres? Ploren perquè ja no estàs? O ho fan per l'altra gent que encara està i ens porta felicitat? És la pena més amarga o l'alegria més dolça?

    Seguisc el meu camí. La llum crepuscular cau sobre les làmines d'aigua argentada que són les basses sobre el camí. I d'aquells espills improvisats, la llum torna a sorgir, però més bonica. Més trèmula i dissident. Fulgurant. Les ombres s'allarguen i m'envolten i és, en eixe punt, quan em sent rodejat pels primers grans de pol·len que pareixen espurnes enceses per la llum reflectida, quan comence a entendre perquè a eixa muntanya es diu el Mont Sant. És com estar en una atmosfera de sacralitat, però diferent de la de les esglésies. Més càlida i còmoda.

    
    A mesura que continue avançant i m'endinse entre les garroferes centenàries i les construccions monumentals, l'asfalt es converteix en les pedres d'una antiga calçada sacra. Filets d'aigua les voregen i les aïllen com si foren illes en el Delta del Nil. Així, que aquests cudols llisos i desgastats també ploren. Ploren perquè no tornaràs? Ploren perquè saben que jo ja no et puc perdonar? O, tal volta, ho fan perquè no et puc oblidar?

    Arribe dalt, per fi, i em trobe davant de la monumentalitat caduca d'un convent, que ha perdut la seua utilitat, però ha guanyat un valor diferent. El valor de la immortalitat, supose. Està rodejat de pins altíssims, retallats per la llum taronja i rogenca dels últims instants del dia. Allí dalt, l'aire corre més fresc i la meua pell es refreda. M'acomode a l'ambient.

    Les parets del moribund convent supuren l'aigua acumulada al seu interior durant dies. Han acumulat tanta pluja, que ara que poden, la deixen escapar a filets, desitjant que la calor i el sol les devore per tal d'alliberar-les d'eixe martiri. Per tant, també ploren. Per què ploren? Per què saben que ja no té solució? Pel passat? Pel futur? Pel que ja no pot ser? O, tal vegada, pel que pot ser?

    Per què ploren les pedres?

    Per què plore jo?