Ascensor

Zero. Les portes corredores s'obrin amb un crit metàl·lic i esgarrifós. L'interior és xicotet i una mica aclaparador, tot i no ser claustrofòbic, la sensació d'angoixa es fa una realitat. Entre dins, sol. Mentre dirigisc la mà al botó amb el número set, la idea de completa solitud que em produeix eixe cubicle minúscul aparta l'angoixa. Les portes es tanquen i comença el lent ascens.

Primer. És curiós pensar la diferència que suposa utilitzar un ascensor amb altres persones que sol. El trajecte es fa reialment llarg. Es fa pesat inclòs pensar.

Segon. Comença a pertorbar-me respirar. No és igual aquest ascensor que el del meu bloc de pisos. Aquest és horrible. Més xicotet, més lent, més sorollós... No és tan còmode.

Tercer. Com a totes aquestes màquines hi ha un espill. El meu reflex em fa pena. El jo del món dels miralls em mira, acusant-me d´errors que ja no puc solucionar, sols aprendre.

Quart. Tot i que intentem dissimular-ho, la idea de la mort sempre ens rodeja. Sempre ens han venut la idea que aquesta mena de serp escaladora és molt segura, però vulguem o no, la sensació que serem assassinats per ella ens envaeix. Pensar que el sol s´obrirà i ens tragarà la foscor d'un patí brut i trist, i que l'únic que ens rebrà al final serà un terra encara més brut. I que potser no s'adona ningú, sols el gos del veí del primer, que lleparà la sang dels nostres caps trencats.

Quint. O, encara pitjor, pensar que les portes no s'obriran i que l'insecte de deixalles mal soldades es quedarà quiet, mort, atrapat. Que el botó d´ajuda no funcione, un altre típic d´ascensor. I quan parem de cridar, perquè els nostres crits es queden atrapats a les quatre parets que de sobte pareixen insuficientment resistents. I la sensació de pensar que morirem allí, com un xiquet perdut a un pou abandonat. Que sols troben els teus óssos podrits. Per sort, la gossera de la nostra especie garanteix que sols tardarien dos minuts a descobrir que estem tancats.

Sext. I, tot i això, els ascensors són llocs també per a besar a algú. Per clavar-li la llengua a la boca i les mans a altres llocs. Lloc on insultar. On fer-te fotos ridícules. On deixar caure una llagrimeta per tota una vida de fracassos o, al contrari, d'alegries. Un lloc on pensar. Pensar massa, tal vegada.

Sèptim. Els jocs de taulells de colors blancs i floretes folklòriques que decoren els entre pisos s´acaben. L´ésser que anomenem ascensor para de sobte, com un cotxe que, pels pèls, aconsegueix frenar i no atropellar al xiquet. El monstre obri la seua primera boca i em permet l´honor d´obrir la segona, roja com la sang. En eixir i notar l´aire fresc que fa olor de falsa llibertat, col·loque el meu somriure, com si no haguera passat res. Els mals pensaments tornen al pis zero.