Es
fa el miracle de les notes mel·líflues i suaus. Una melodia que em permet
tancar un instant en el temps, sols per gaudir. Moments que permeten establir
una connexió perfecta. No té res a veure amb sentiments frívols com l'amor o
l’amistat. Tampoc amb res fastigós com una abraçada o el sexe. No, és el millor
contacte que sols podem gaudir uns pocs.
És el nexe que es crea entre el metall gelat i
esmolat del meu ganivet i les entranyes de les meues sòrdides víctimes. Sentir
el soroll dolç i esgarrifós que fa quan pille amb alguna costella, eixa sensació
de victòria quan es trenca baix la meua pressió. Una balada d’èxtasis pur quan els músculs es desfan com cotó de sucre al pas
d'eixa arma que es converteix en una part més del meu cos.
El rumor de la sang gotejant i escapant dels
seus cors accelerats per la presència immensa de la mort. La sensació que em
produeix en veure que la calor escapa de les seues pells cada cop més rígides.
Alguns m'acusen de boig quan em compare amb
Vivaldi o Chopin. Però és el mateix, tant ells com jo creem partitures. Ells ho
feien amb tinta i paper. Jo preferisc utilitzar cossos i que cada punyalada es
transforme en una nota. No és fàcil veure el ritme en les meues obres, ja que
no utilitze pautes o normes tedioses. Simplement deixe que el meu art es plasme
de forma temporal. De totes maneres, no és el mateix observar la meua feina
quan ja l'he acabada que escoltar-la. Mai òbric els ulls quan cree art. Les
melodies que crea un cos quan s'esgarra s'han de gaudir en la completa
obscuritat. En la foscor dels sorolls viscerals és quan un humà de veritat
arriba al clímax.
Hi ha vegades que els meus pentagrames no
col·laboren. Es dediquen a llevar-se la mordassa amb la llengua i cridar de
forma infantil. Altres demanen pietat o que no els lleve la vida, de forma tan
egoista. No entenc fins a quin punt ha arribat la degradació humana que no
poden entendre que l'art està per damunt de les seues existències irrisòries i
irritants. De fet, el meu somni és acabar a les mans d'un vertader artista. He
sentit, que hi ha gent que utilitza la sang per pintar o les parts dels cossos
per crear escultures del nivell de Fídies. Tant de bo jo.
La remor de la pell obrint-se al pas invicte del
meu ganivet. La sonata que fan els intestins i els budells en caure sobre el
terra i escampar-se en un oceà d'orquestres sanguinolentes. L'esclafit
harmoniós dels ulls explotant dins de les seues conques. La banda de les
extremitats tallades...
En definitiva, la cançó de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada