La llum ataronjada, que escapa pels trencats de
la persiana, desfà a ganivetades la foscor que ens fa de confident. Xiuxiuejos
tímids i gemecs apagats són els sentinelles de les nostres boques quan perden
el consol mutu. Sentint la teua pell salobre, rodejant les marques vaporoses
que el meu alé ha deixat a foc. Seguint un camí indefinible i massa curt per a
omplir el desig d'una vida insatisfeta.
Esperant el monsó dels nostres cossos, fem dels
llençols la nostra trinxera inexpugnable. Buscant la calor per a tapar el fred
negre que ens mossega i busca apagar la flama que ens encisa. La necessitat del
teu tacte que calme l'horror que em produeix la soledat.
El temps es torna lent al nostre voltant, tan
lent que es fa dens i el sentim recórrer, amb mans desvergonyides, els nostres
éssers desvestits. Segons que es fan minuts, minuts que es tornen infinitats.
Infinitats que no són suficientment llargues per calmar la meua set de tu.
Flors sorgeixen de les meues entranyes,
convertint el meu interior en una riuada imparable, que ho vol arrasar tot, que
amenaça en partir-me per la meitat si la condemne a viure sense les teues
carícies suaus.
No batallem darrere la nostra línia de coixins,
tan sols intentem fer que les nostres ànimes vibren fins convertint-se en
corrents elèctrics que escapen de nosaltres, deixant al darrere una estela de
plaer dolç.
No volem sang, tal vegada si altres
substàncies, dins de la nostra fortalesa de matalassos. No, no la volem. Els
nostres ganivets no tallen, ni les nostres bales travessen la pell. Els nostres
atacs segueixen una direcció completament diferent. L'únic mal que podem fer és
el de les orelles dels veïns.
Ja que no tinguem com a sostre el cel estrellat,
tinguem els fils entrellaçats de les mantes que miren, expectants, el festival
de tactes que es viu baix d'elles. Canviant de morfologia al ritme de les
nostres formes incansables i inestables. Creant i desfent valls i serralades de
llana tan ràpidament que pareguem déus grecs.
Que a les nostres trinxeres de llençols no mor
ningú, sols el dolor terrenal. I, potser, també les meues ganes de sortir de la
teua calor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada