Trenta d'aquest mes

     Ahir vaig pujar al Convent per a córrer, com faig dos o tres dies cada setmana. És curiós, perquè molta gent oblida quan va començar a fer algunes accions que repeteixen quasi cada dia, però en aquest cas concret, jo no oblide quan vaig començar a pujar al Convent per a fer esport. Vam començar un mes de maig, de ja farà quasi deu anys. No sé per què, però ens vam aficionar a córrer junts. Encara no he trobat a ningú amb qui anar al mateix ritme com ho feia amb tu.

    Ahir, encara va ser més especial. No em vaig adonar fins que ja estava quasi dalt, a punt de començar la marxa, no obstant això, en eixe instant, vaig recordar que estàvem a trenta de maig. Hui, quasi que no significa res, tanmateix, en altra vida, per a un altre Miguel que ja ha desaparegut, el trenta de maig era destacat i un dia de celebració perquè era el teu aniversari.

    Ja quasi no fa mal pensar en la nostra separació com amics. Ho vam intentar (almenys jo), amb totes les nostres forces, tanmateix no va poder ser. El fort llaç, que ens va unir durant anys de tribulacions i alegries, a la fi, es va desfer en un milió de fils que ja no uneixen res. Algun, tal vegada, encara ens permet compartir algun record i algun pensament, però no té el poder d'unir-nos realment.

    Supose que pense més en tu perquè vas ser la primera amb la qui vaig teixir un fort vincle d'amistat. Va ser més dur dir-li adeu i va ser infinitament més difícil. Després, van vindre més separacions de persones que em van prometre que sempre estarien ací. Van fer mal també, està clar, però ja tenia pràctica per a poder apartar-les amb més felicitat.

    No sé si el motiu és que algunes veus del passat han tornat a cridar-me fa poc, o que torne a estar preparat per a separar-me de nou d'algunes persones; o, senzillament, perquè ahir era trenta d'aquest mes. El fet és que he tornat a pensar en tu i t'he tornat a recordar de manera més intensa. De la mateixa manera que a la resta, et dic, que tot i haver deixat de ser amics, encara t'estime molt i que sols et desitge el millor.

    Els nostres camins es van separar fa molt, però tal volta ens podrem tornar a veure en algun encreuament. Feliç aniversari i que sigues molt feliç.

El ressò de la felicitat

    Si haguera de definir la vida amb una sola paraula, crec que utilitzaria soroll. Perquè quasi tot el que ens rodeja emet sons o, en la seua falta, ens produeix una resposta sonora en la nostra ment. Fins i tot, la idea del silenci en si és una quimera totalment aliena a la humanitat, perquè la veu del nostre cap mai vol callar. Almenys, en el meu cap no ho fa.

    Aquest, és un problema. Perquè a vegades, tots aquests sorolls ens ofeguen i no ens deixen respirar. Són com capes i capes de guirigalls superposades que ens impedeixen escoltar més enllà de la realitat. Els trons de la vida moderna ens persegueixen allò on anem. És la taral·la del sistema, del qual és impossible escapar. La por a la fi, l'ofuscació i la frustració de fracassar (o triomfar) dins dels obtusos angles de la vida adulta; o la idea que no hi ha solució a cap dels afers que ens cerquen. Tots aquests sentiments es materialitzen en una cacofonia macabra i retronant, similar a com ens imaginem l'anunciació de la fi del món: amb terratrémols i trompetes funestes.

    I aquest són sols els sorolls que venen de fora, perquè dels que venen de dins... Com el crit suau de la soledat, que sempre està ahí per a deixar caure que la mort sense ningú que ens done la mà està més propera que mai. També trobem l'escarot colpidor i atabalador de l'angoixa o la tristesa, que sols coneixen una manera d'instal·lar-se en les nostres ments: muntant un gran i estrident sarau que no deixa espai per a res més. Inclòs sentiments que ens evoquen al no-res o al silenci, deixen darrere una orquestra de pensaments digna d'una òpera. Com el rebombori que produeixen un abandonament o una ruptura: ens fan pensar en finals, però sols són el principi dels aldarulls. Tal vegada, el millor exemple, és la idea que tenim de la mort. La mort, podem pensar, sols porta un buit gran i silenciós. Però no és així, la mort d'algú és sols el preludi d'un bullici potent que ens perseguira durant dies i dies. I quan creguem que ha acabat, al mínim segon, els instruments de les parques tornen a entonar per a martiritzar-nos una estona més.

    Per això, a la vida, m'agrada pensar a mi, s'ha de ser un bon músic: s'han de trobar les bones notes i les bones melodies. Són les partitures musicals que a vegades estan més ocultes que a la vista, però que quasi sempre estan allí. Com l'harmonia d'una abrasada o d'una afable xarrada amb una bona amistat. Com els tambors agradables que sonen quan ens sentim corresposts amb qualsevol sentiment, supose que a ritme del nostre cor. Convertir el crit amarg de la soledat en un cant a la llibertat quan gaudim de nosaltres mateixa. Com el rebull càlid que escoltem quan pensem en una vida millor, en una revolució. El caliu de les paraules d'algú que estimem.

    No soc un il·lús. Sé que moltes vegades, i cada vegada més, costa més descobrir les cançons entre tantes notes esgarrifoses. Sé que, malauradament, molta gent no pot arribar a eixe punt i acaba consumida pel soroll més fosc, amb l'única certesa d'intentar trobar el silenci definitiu.

    Més enllà del que escoltem en els moments més baixos, crec que sempre s'ha d'intentar fugir de la fanfàrria del dolor. Tot i que coste d'aconseguir, pense que sempre està ahí. Que mai es pot guanyar completament sol i que, segurament, s'haurà de lluitar per a obtenir-lo. Però està ahí, brillant i esperant. Sonant a un ritme vellutat i agradable al tacte, sols s'ha de buscar la freqüència correcta, per poder gaudir del ressò de la felicitat.

Per què ploren les pedres?

    Abandone la carretera asfaltada, baixant de la vorera i enfilant el camí costerut. Deixe enrere el soroll i les multituds, i comence a ascendir. Després de setmanes de pluges quasi ininterrompudes, que han ofegat carrers i esperances, el sol per fi torna a brillar. Fa la típica calor dels últims mesos de primavera i, tot i que la vesprada ja està ben entrada, encara fa calor. Sue, però no és desagradable. És natural i em reconforta.

    Tot està banyat, ple de basses i rierols que naixen de llocs d'on no haurien de fer-ho. L'aigua desborda els bancals d'oliveres suplicants per una treva seca i flueix a través de les pedres dels marges que s'escampen per tots els costats. Sembla que ploren, que deixen caure llàgrimes per algun motiu. Per què ploren les pedres? Ploren perquè ja no estàs? O ho fan per l'altra gent que encara està i ens porta felicitat? És la pena més amarga o l'alegria més dolça?

    Seguisc el meu camí. La llum crepuscular cau sobre les làmines d'aigua argentada que són les basses sobre el camí. I d'aquells espills improvisats, la llum torna a sorgir, però més bonica. Més trèmula i dissident. Fulgurant. Les ombres s'allarguen i m'envolten i és, en eixe punt, quan em sent rodejat pels primers grans de pol·len que pareixen espurnes enceses per la llum reflectida, quan comence a entendre perquè a eixa muntanya es diu el Mont Sant. És com estar en una atmosfera de sacralitat, però diferent de la de les esglésies. Més càlida i còmoda.

    
    A mesura que continue avançant i m'endinse entre les garroferes centenàries i les construccions monumentals, l'asfalt es converteix en les pedres d'una antiga calçada sacra. Filets d'aigua les voregen i les aïllen com si foren illes en el Delta del Nil. Així, que aquests cudols llisos i desgastats també ploren. Ploren perquè no tornaràs? Ploren perquè saben que jo ja no et puc perdonar? O, tal volta, ho fan perquè no et puc oblidar?

    Arribe dalt, per fi, i em trobe davant de la monumentalitat caduca d'un convent, que ha perdut la seua utilitat, però ha guanyat un valor diferent. El valor de la immortalitat, supose. Està rodejat de pins altíssims, retallats per la llum taronja i rogenca dels últims instants del dia. Allí dalt, l'aire corre més fresc i la meua pell es refreda. M'acomode a l'ambient.

    Les parets del moribund convent supuren l'aigua acumulada al seu interior durant dies. Han acumulat tanta pluja, que ara que poden, la deixen escapar a filets, desitjant que la calor i el sol les devore per tal d'alliberar-les d'eixe martiri. Per tant, també ploren. Per què ploren? Per què saben que ja no té solució? Pel passat? Pel futur? Pel que ja no pot ser? O, tal vegada, pel que pot ser?

    Per què ploren les pedres?

    Per què plore jo?

La Cova del Pirata

    La mar està negra com el carbó, sols motejada pels fanals de les barques dels pescadors que comencen a eixir de ronda. Està en calma, sense tempestes ni vaixells que la pertorben, com una lluerna plena d'oli. Em torne a girar mentre reme. Observe, temorós, l'horitzó cap a l'est. Sé que és impossible, perquè encara queda molt per al trenc d'alba, però tinc por de trobar-me la forma difosa d'Eivissa retallada per la claror del nou dia. L'eixida del sol marcaria la fi, i no m'ho puc permetre.

    Odie remar, perquè no pare de suar. I aquesta nit no vull suar. M'he llavat i m'he perfumat a propòsit per a l'ocasió. Vull estar presentable. Em lleve la camisa, que cau a la mar i desapareix, engolida per l'obscuritat humida de l'aigua. El salnitre em llepa el cos i no em queda més que resignar-me. Arribaré suat. És inevitable. La nit del 15 al 16 de juliol del 1553 és una nit de calor immisericordiosa. És el que toca.

    Davant meua, la mole negra i obscura del penya-segat comença a estar perillosament propera. Les ones comencen a arrossegar-me cap a les pedres. Al costat hi ha una cala, on podria parar més còmodament, però ell em va dir que no ho fera. Que buscara el ciri. La xicoteta flama impossible d'albirar des de lluny i que no veus fins que estàs damunt. L'espurna marca la senda que porta directa a l'antic refugi del pirata Dragut: la Cova del Pirata.

    Observe les muntanyes del sud i observe les poques llums que queden a la ciutat de Cullera. Fa tres anys, el pirata otomà va arribar i va trastocar per sempre la vida de la zona, fins al punt de deixar la ciutat arrasada, a la vora del despoblament total. Per a qualsevol, aquella seria una època horrible, plena de terror i incertesa. Els meus records són, en part, radicalment diferents. Tal vegada, soc l'únic que recorda eixos mesos amb amor i excitació. A vegades, em sent mal per eixos sentiments, però no ho puc evitar. És el que té l'amor, vull creure.

    El vaig conéixer a la vora de la mar. Havia vingut en companyia dels corsaris, com una mena d'esclau alliberat. Si puc ser sincer, no sé exactament que va ocórrer. Sempre havia sabut que els hòmens em produïen atracció, així i tot, en veure'l a ell, va ser com una mena d'obsessió. Sols recorde, pensar en els filòsofs grecs i les seues teories d'atraccions entre cossos celestials. Ho rememore, perquè va ser el que vaig sentir en aquell moment. Van ser sols cinc dies, però no evoque un període més feliç a la meua vida. Ha hagut molts i moltes després d'ell, tanmateix, ningú ha aconseguit llevar-me el sabor de la seua pell de la boca.

    Assolisc albirar la flama tritllejant del ciri. El cor em batega amb força. Si eixe ciri està encés, és que significa que hi ha algú a la cova. Intente acostar-me a les roques amb la barca fins que l'encalle contra una roca afilada que sobreïx del fons marí. Hauré de pagar-li una fortuna al pescador que me l'ha deixada, però en aquest moment no m'importa, perquè comence a enfilar la senda entre les dentades pedres i els molestos esbarzers.

    Va ser complicat. Després de l'èxtasi del trobament i dels dies que ens vam dedicar a conéixer-nos i estimar-nos amb cura i tendresa, el somni. Dragut ja feia mesos que rondava per la costa del Regne de València, atacant poblacions i cobrant rescats pels presoners. Tocava tornar a casa. Ell se n'havia d'anar.

    A banda de la separació, després de la il·lusió, va vindre la pura realitat: ell era molt creient. Ni el seu déu ni el meu ens acceptarien mai. Jo feia temps que havia abandonat al meu "Senyor" entre les pàgines de les biblioteques dels convents on feia catàlegs per als reis, però ell no. Ell era simple i dolç com la mateixa vida, i la religió encara calava fort entre les escletxes de la seua ànima.

    Vaig pensar que era la fi, no obstant això, estava molt equivocat.

- El meu servici acaba en 30 dels teus mesos - em va dir amb el seu accent ple d'esses, que a mi em tornava boig -. En una nit com aquesta, exactament en tres anys, ens tornarem a veure. A la Cova del Pirata, que és un lloc on ni Déu ni Ala, ni cap altre, poden entrar.

    Em va abraçar i em va pegar un bes tan llarg que encara em pesa als llavis a les nits més llargues i solitàries. Les llàgrimes, que li queien per les galtes, se'm van pegar a la pell.

- Si no estic eixe dia, és que hauré mort.

    I amb eixes paraules va desaparéixer de la meua vida. Sense cap possibilitat de contacte ni de correus, ja que, inclòs si haguérem decidit arriscar-nos a fer-ho, ell no sap ni llegir ni escriure.

    

    Vaig acceptar la separació. Al principi, amb escepticisme. No esperava res. Fora d'aquells cinc dies, la realitat era com una massa pegant colps de sensatesa. "No tornarà" es va convertir en el meu mantra.

    I així ha sigut durant anys, fins que s'ha anat acostant el dia. No sé si ha sigut l'anhel per veure'l o la necessitat de resoldre el misteri de si tornarà o no, però ací estic. Tal volta, és l'amor que continua candent i fluint pel meu cos. Per fi vaig a esbrinar-ho.
Entre a la Cova del Pirata i entenc la por de la gent. Sols entrat, et rep la foscor més profunda que mai has conegut. Les parets traspuen salmorra i el fred humit et mossega el cos acostumat a l'estiu de l'exterior.

    No hi ha cap llum i, durant uns segons, titubege. Podria ser una trampa? Podria estar la Inquisició esperant-me a la fi del corredor esculpit a la muntanya? Trobaré hui la mort? Pot ser, però ja no importa. Perquè necessite saber si ha tornat.

    Fique la mà sobre la paret i avance a poc a poc. La por es barreja amb l'escalfor que sent al meu interior. Sue i tremole al mateix temps, com si fora víctima d'un miasma purulent. Déu meu, del qual dubte, és açò l'amor? O és l'antesala de la mort?

    I en girar una corba es fa la llum. Sent l'olor del seu encens favorit, que el meu estat alterat no m'havia deixat captar. I allí estat, també descamisat. Rodejat de ciris que pareixen flotar a les parets de la cavitat. Pareix un àngel. O un dimoni.

    El record de la seua pell em rosega el cervell. Té la pell més negra que he vist mai, que baix la llum de les flames tremoloses, deixa escapar estels de color blau fosc. Està major i avesat per la vida a la mar. Potser no podria ser atractiu per a ningú més a aquest món, però per a mi, no hi ha res més on mirar. I el meu cos està d'acord. La sang comença a fluir com un torrent al meu interior.

    Entre murmuris, el meu nom desfila entre les seues dents. I ja no em controle. Mentre còrrec als seus braços, comprenc, que no estic dispost a tornar a acceptar tres anys de separació. Tal vegada, el que tenim no siga per sempre. La idea de l'amor etern no acaba de convéncer a una persona com jo. No obstant això, vull esprémer cada segon de la seua existència. Dure el que dure.

    Pot ser, el món és un lloc cruel, on la vida s'escapa i la mort s'escampa com una trampa per a rates. Pot ser, fora d'aquesta gola de pedra negra a la vora de la mar, sols hi ha fam i desolació. Pot ser, no pague la pena tindre esperança més enllà de la mateixa supervivència. Tanmateix, aquesta nit, en la Cova del Pirata, l'amor torna a nàixer. Tal vegada, de manera egoista, però també, amb tot el caliu que dues persones pures es poden oferir entre elles.

Carta oberta a les meues amistats

    Últimament, pense molt en les interaccions humanes, les relacions i la seua durada, però sobretot, el tipus de relació amb el que més pense és en l'amistat. No sé si és pel fet que està molt present a la meua vida (i d'una manera molt variada) o perquè aquests darrers mesos he vist trontollar alguns dels fonaments de la meua realitat. Així mateix, el cas, és que pense molt en ella. Més concretament i correctament, amb elles i ells.

    Si una cosa m'ha donat el 2022 és una lliçó molt important: res és per a sempre. Tot es desgasta, es consumeix, desapareix... En definitiva, s'acaba. Algunes coses ho veus vindre i et pots preparar. Altres existeixen un dia, i al següent ho han deixat de fer. Sense previ avís o sense temps per a adaptar-se. De cop, sols són records o estels materials que han deixat en passar per les nostres vides. Eixa lliçó m'ha fet aprendre més coses: gaudir al màxim de cada moment, que no paga la pena preocupar-se per coses que no podem controlar, entre altres moltes coses més de l'estil de Mr. Wonderfull. Tot i això, el que més bull al meu cap és el fet que hi ha moltes coses que no vull que s'acaben mai. I ací entren els amics i les amigues.

    En aquesta vida, he tingut molta mala sort en certes coses, i quan no ha sigut la mala sort, ha sigut el temps o el sistema qui m'han robat. No obstant això, si en una cosa he tingut sort, és en les amistats. Perquè sí, és una cosa que abunda a la meua vida i de manera complexa i diversa. Ja que soc una d'eixes poques persones que pot dir que manté amistats tant de l'escola, com de l'institut com de la universitat.

    Odie eixa afirmació tan generalitzada de: si algú té molts amics és que no té cap real. No és veritat. Perquè, a vegades, la vida ens permet teixir i establir moltes relacions, i totes ens aporten i ens donen vida, i el seu nombre no invalida la seua bona condició. Les meues amigues i els meus amics són una gran part de la meua vida. Els companys del camí i la llum a la foscor. Que sí, que sone molt cursi, però és la veritat. Qui té un amic té un tresor, no? Doncs jo estic forrat.

    Té igual que siga Llutxent, Ontinyent o València. Que siga explorar pobles de Conca o Terol, o de la mateixa Andorra. Que acabe dormint a Alcoi, Barcelona, Xàtiva, La Pobla de Vallbona o el Puig. Que ens porte a nadar al Xúquer per Antella, al Pou Clar, al Túria o a una cala perduda i assassina de la Marina. Que siga baixar fons al sol en Deseo, els balls inconnexos en les festes patronals de qualsevol poble o simplement a la tauleta del mateix bar de sempre. A les rutes de muntanya, a les passejades pels pobles o ciutats o a les visites de monuments o museus. És que no importa. És que qualsevol moment conta i paga la pena. 

    A vegades no ho entenc. Altres no ho valore. Moltes la cague i, quan més babau estic, pense que no les meresc o que realment no estan. Tanmateix, són la font més gran de felicitat de la meua vida. Sé que aquest no serà dels meus millors textos i que la coherència brilla per la seua absència, però ho necessitava dir.

    Si has arribat fins a aquest punt i et consideres el meu amic o la meua amiga, sols em queda dir-te una cosa: moltes gràcies!

Absències

    Hui he tornat al cementeri. No sé per què he decidit aprofitar els únics instants efímers del dia en els quals no plovia per a anar allí, però les meues cames m'han portat escales amunt i no he trobat cap motiu per no fer-ho.

    Encara recorde el temps quan anar al cementeri sols era fer una visita ràpida i senzilla. Una visita curta perquè la tomba està prop d'una de les portes. Eren visites tristes, però no doloroses, com si el temps haguera polit eixa tristesa, fins a fer-la més fàcil de tragar. Sols records difosos de xiquet i veus confoses que mai acaben d'arribar.

    Ara ja no és així. En poc de temps, entre centenars de noms i cognoms desconeguts, han aparegut noms que si conec. Noms que han significat alguna cosa. Noms que han perdut part de la seua funció. Ara sols serveixen per a recordar i mencionar. Han perdut la seua funció de cridar. La més important, crec jo. I la tristor ha tornat a ser afilada i dolorosa, sense el càlid caliu del temps.

    Ha sigut un dia gris. El terra estava banyat i brut per la pluja costant i el vent de gregal. Sols fred i humitat, com a un mal malson. Sense sol que escalfe el cos i l'anima. D'una manera menys espiritual i més mundana, m'he fixat en la part vella del cementeri, la del centre. Allí sols m'espera un nom, sense foto. Sols un monument, sense tomba, ja que les restes d'aquesta persona que no vaig arribar a conéixer descansen a una fosa de Paterna, i no a casa. Per aquest motiu, no solc entrar en aquell lloc. Hui l'he vist de lluny. El sol és de grava, sense decoracions ni formigó, antic, sense a penes anivellar. En temps més solejats pot ser un lloc bonic, perquè floreixen flors, però hui sols hi havia basses d'aigua. Com un pantà groc i gris. En aquesta part del cementeri hi ha una creu, segurament la primera de totes. El terra baix d'ella ha cedit per les filtracions i ara es troba torta. Hauria de molestar, incomodar, com si trencara l'harmonia del lloc sant. Però, irònicament, no ho fa, sols pel fet de ser imperfecta, produeix més harmonia de la que trenca. És imperfecció vertadera. De la mateixa manera que ho és la vida. De la mateixa manera que ho és la mort.

    He estat una estona llarga en la part nova. Allí sí que reconec a massa gent. M'han acompanyat les flors moribundes que porten els vius, les fines gotes de pluja i els xiprers que sempre assenyalen al cel. M'han reconfortat perquè he sentit que estaven ajudant-me a buscar a la gent que ja no hi és.

    Diuen que la mort és la pitjor absència, perquè és definitiva. Perquè no té solució. No pots tornar a retrobar-te per casualitat, no pots acostar-te a parlar tímidament o no pots veure una fota d'eixa persona a les xarxes i pensar: "Vaja, ja no està amb mi, però m'alegre que estiga bé". L'absència de la mort és un forat que mai es pot tancar. A vegades el temps el fa més xicotet i el fa més accessible. A vegades el ceguem o el cobrim de matolls per a no veure'l, així i tot, mai se'n va. El forat de la mort és per sempre.

    Abans de marxar, observant les cares immortalitzades al marbre, he pensat en totes les coses que ja no ens podrem dir. Crec que el millor homenatge que he pogut fer a eixes paraules, mortes abans de nàixer, ha sigut parlar amb els vius. Donar un perdó sincer, enviar una felicitació d'aniversari o preguntar com estan. Al final, l'únic que podem fer per plantar-li cara a la mort és viure.

    He eixit del cementeri un poc trist, amb pensaments que m'afonaven un poc els muscles i trencant la cortina de pluja. Portant un paraigua inútil i oblidat a la meua mà que per algun motiu que no comprenc he decidit no utilitzar i sentint música sense escoltar-la. En resum, he eixit amb molta pena.

    I amb molts records. Perquè, si a la vida, l'acte més gran d'amor és estar present, el millor acte d'amor a la mort és recordar.

Fragments blancs

 De nou, com cada dia, estic rodejat de fragments blancs com la calç. Alguns són diminuts com la pols o com un floc de neu, altres, tenen la grandària d'una sanguinel·li madura. Independentment de la seua forma, tots coincideixen en una cosa: en el fet que estan ací per a torturar-me. I que són blancs. D'un color blanc pur que amaga una amarga dicotomia: ser el color de la puresa i del que és nou; i ser el color de la inutilitat i el no-res.

Com sempre, comence la feina d'intentar ajuntar-los de nou. Busque encaixar-los i unir-los per a forma alguna cosa que desconec: una vida. Sempre és la mateixa feina, però a mesura que passa el temps, em costa una mica més. Supose que estic més major. Més trist. Més desesperat. Més prop del final. Supose, també, que estic menys fort. Menys alegre. Menys viu. Menys preparat per a seguir.

No sé què busque fer. No sé si intente ajuntar els fragments blancs per a construir un llenç per a escriure un nou camí, o sols intente recrear coses del passat. O inclús pitjor: recrear històries que naixen i moren en la meua imaginació. Que es podreixen per la seua incapacitat de ser complides. Per la meua incapacitat d'aconseguir ho facen.

I com cada dia, en arribar a cert punt, els fragments que he ajuntat s'ensorren. A vegades, és just al principi de començar, altres, a mitjan camí. O les més frustrants, quan estic a punt d'acabar. Dona igual les ganes que li fique, o el temps que li dedique. Siga per causes externes o pel meu propi deteriorament espiritual, el cas és que els fragments sempre acaben desunint-se i escampant-se per sol brut. Per tot arreu. Cada d'un fragment colp a terra em recorda la inutilitat, el fracàs i la proximitat del llindar de la derrota.

I de sobte, un altre projecte es converteix en res. En un fum nociu o en deixalles deformades. En fragments blancs.

De nou, com cada any de la meua vida, em sent rodejat de fragments blancs, que cada vegada s'escampen més lluny de la meua vista. Cada vegada més xicotets i més desgastats. Inabastables i inalienables. Com sempre, intente tornar a reunir-los, però amb un poc més de tedi i un poc menys d'esperança. I, sobretot, amb un poc més de por. Por de quedar-me sense oportunitats. Por del negre futur. Por del monstre que s'amaga més enllà de l'esperança. Del monstre que podria arribar a ser.