La fera menja opressió

                No pretenc fer una llarga dissertació sobre l'opressió. I podria fer-la: parlar del patriarcat, el racisme, la castellanització imposada... Podria parlar de massa coses, però hui no és el dia, hui no em veig amb forces. No, hui sols faré una sola reflexió sobre el que és ser una persona que vol follar o estimar a qui desitge. Del que és ser una persona que no segueix els ritmes del sexe i el gènere que marquen la societat.

No vull parlar-vos com al narrador d'Alana o de Green hunters, és a dir, com a la persona que escriu les paraules d'aquestes entrades. Simplement vull parlar-vos com a Miguel Martí. Vull parlar-vos com a la persona bisexual que sóc. Com a la persona que vull estimar.

I no vinc a queixar-me sobre les meues vivències. He tingut sort amb la meua família i la seua tolerància. He tingut sort amb els amics que he triat i tant estime. He tingut sort amb l'entorn segur i variat que s'ha creat a la meua classe. Tal vegada, la crítica que més em corroeix per dins és una: haver viscut en un món on la bisexualitat està tan invisibilitzada que fins fa ben poc no em vaig plantejar que no havia de ser homosexual o heterosexual, després d'anys a la deriva en el mar de la meua sexualitat.

Simplement vull parlar del que veig. De les persones que s´atreveixen a qüestionar la sexualitat d´una altra persona (¨amics¨ i familiars inclosos). De la gent que creu que em menysprea en ridiculitzar-me pel que estime i sóc. Dels que van de LGTBfriendly davant dels teus nassos però després descobreixes que et tenen fàstic, quan en realitat són ells els que haurien de reflexionar sobre la seua manca de moral i sentiments.

Vull reflexionar sobre les persones que han sigut maltractades físicament i psicològicament des que sols eren xicotets per no seguir la cadència del que sé suposa que és ser un home o una dona. Ànimes, que han arribat a odiar tant el que són per culpa d'altres, que l´opressió ja naix d'ells. Dels éssers que han sigut espentats a eixa espiral d´autoodi i dolor que no porta res bo.

Parlar, perquè no, dels estats, les societats, les televisions, les cultures... que creen noves generacions d´assassins de ments. Passar la seua intolerància, com si fos un testimoni, als més nens. Sent el paràgraf anterior conseqüència d´açò.

No se molt bé perquè escric açò, ni tampoc si ho he fet bé però no vull tancar encara.

A totes les persones que visqueu amb por de ser qui sous, que vos coneguen de veritat, sols vos dic que ho comprenc, que no em pareix la millor forma de viure la vida, però em pareix normal. No obstant això, en la foscor de l´opressió morireu sense lluitar. Pot ser, també morireu si trenqueu els barrots, però morireu lliures. I, pot ser, quan tots ens alcem, trobem el camí correcte per al futur.

A tots els que vos han inculcat que no ser socialment i sexualment normatius està mal fins al punt que no vos podeu acceptar a vosaltres mateixa i sols feu que negar-vos, desitge que guanyeu. Que aconseguiu la victòria contra vosaltres mateixa. Que l'autoestima siga la que onege finalment com el vostre estendard.

Ara sí. Encara no sé si m´he expressat correctament, però crec que dec acabar. Aquestes últimes línies van per tots els que heu sigut torturats, apartat o morts per no seguir la senda que ens volen imposar. A tots, els que no podeu lluitar i als que ja no ho podeu fer: sou la llum de colors que en guia.

La fera s´alimenta d’opressió, però de nosaltres s´entravessarà...