Poemes de formigó

                En un món on les parets ens esperen nues i sense personalitat, som nosaltres els que deguem donar-los la vida que els pertoca. Tal volta, algunes pintades estan fora de lloc o la superfície elegida per a fer de llenç no és la correcta. Sempre hi ha parets que no necessiten res. Tanmateix, l’expressió s’ha d’obrir pas, i les ciutats i el seu formigó assassí, li deuen eixa submissió.

                Anònimes, la majoria. Sense sentit, una gran part. A vegades, símbols de rebel·lia pura, que inunden el món de la insatisfacció latent de la humanitat. Assenyalen i critiquen, amb paraules plenes de força acusadora. Són portadores de la revolució que ens mereixem. Paraules escrites que ens criden, que ens fan sentir que no estem sols. Que tenim algú amb qui lluitar. Un motiu per a seguir.

                Altres vegades, són insults o amenaces velades, contra una persona o contra tota la societat. Crits de ràbia i fúria. De l’odi innecessari que massa vegades ens inunda. Referències podrides, superposades entre elles, contaminant el lloc on han sigut pintades. Supose, que eixa és la part negativa.  Tot i que també hi ha art entre les deixalles.

                Però no sempre és així. Les pintades també són el llibre de les confessions de la gent normal. De la gent senzilla. Un diari per al que no tenen veu o no la troben. No esperes una rima complicada o una escriptura perfecta, perquè ni la necessites ni la trobaràs. Sols la bellesa i el sentiment, que escapen de cada gota de pintura. Algunes no valen més que el que ha costat l’esprai per a fer-les, però altres amaguen tot un univers en cada traçada irregular que les conforma. Són l’últim alè d’un amor immadur o d’una culpabilitat que ens transcendeix. Un t’estime en una ribera formigonada del nou Túria, pot significar res o pot significar-ho tot. Tal volta, és el sentiment que amaga una persona per tu i no sap com dir-t’ho.

                Anònimes, moltes. Sense sentit, per totes bandes. Però ens acompanyen en els nostres passejos més inusuals per la ciutat. Més enllà dels centres artificials, ideats més com a escaparates que com a llocs on viure. Molt més enllà, trobem la vida dels poetes del carrer. I també pel camp. Li donen color a eixes cases abandonades prop de la carretera o a eixos ponts grisos i avorrits. Un arc de Sant Martí entre tantes tonalitats negres.

                Mai perennes i sempre en el punt de mira de la neteja. Ahí, tal vegada, radica la seua importància, en la seua naturalesa etèria i efímera. En saber que hui, tal volta, la pots vore, però demà no. Un art que caduca. Una idea que no transcendeix en la col·lectivitat, però que sempre perdura en la persona que la fa i en algunes que la miren. Inclòs, tal volta, s’ha quedat a l’interior de la persona a la qual anava dedicada.

                No deixeu mai d’admirar eixes pintades. Entre insults i dibuixos esperpèntics, tal vegada, trobeu una espurna de la revolta. O, qui sap? Entre tantes ximpleries, igual, podem trobar un “T’estime” dedicat per a nosaltres.

Tempestes nocturnes

                 La pluja cau amb força, impulsada, tal volta, per la necessitat de la terra. Pareix que la calor sufocant que el sol ha atrapat, demana a crits que algú li done tranquil·litat. Les gotes d’aigua repiquen contra les finestres, el tendal i qualsevol superfície, com si volgueren cridar la meua atenció. Els rellamps il·luminen la meua habitació, creant ombres amorfes que desperten els meus sentits mig adormits. Els trons van i venen. Alguns ressonen entre les valls i les muntanyes, silenciant-se sense massa rebombori. Altres, toquen terra més prop del poble i, els seus xisclets, em fiquen la pell de gallina. L’aire fa olor a metall, com quan es vesa la sang fresca.

                No puc dormir. Li done la culpa a les tempestes que sacsegen la nit. Aquesta nit tinc eixa excusa, supose. No són els pensaments pessimistes i els mals records els que em fan allargar i estirar les hores nocturnes. És el soroll de la pluja, supose. Tampoc són les fantasies anhelants i sembrades d’esperança les que fan que l’insomni i la matinada siguen els meus companys de llit. És la lluentor dels rellamps, supose. Ni puc pensar, tampoc, que son els sentiments i emocions desbocats als quals no puc ficar fre al meu cap, que bull de tantes coses a la vegada que no pot eixir res bo d’ahí. Son el trons vibrants, supose. Supose.

                Aquesta nit es diferent. Vull pensar que estic marcant un abans i un després. Que ja no son les obsessions les que em persegueixen al fals silenci de la foscor. Pot ser, ha sigut un factor extern el que ho ha marcat, però soc jo qui ho vol i pot aprofitar. Serà real això que pense? Això que vull creure?. Irònicament, la vida m’ha llevat la capacitat de dormir per a fer-me un somniador en plena llum del dia. Un regal? O sols la falsa il·lusió de l’esperança de nou?

                I la pluja cau, els rellamps il·luminen i els trons impacten. I jo no dorc. Però ja no soc el culpable. Veritat que no?  

Bajo el cielo gris

                 El cielo ha perdido el color azul de la inmensidad. El cielo ahora es gris. No el gris bonito de la plata o de un atardecer sobre un lago. Es un gris sucio y deslucido, como el color que debe tener una alma podrida. No es el gris de la nubes, que anuncian agua y fanfarria de rayos. Es el gris del polvo en suspensión que oprime la tierra hasta convertirla en la mismísima forja de Hefesto. El sol, aunque cae con fuerza, marcando nuestra piel con el calor de los infiernos, a penas se ve en las alturas. Ha perdido nitidez y forma, hasta convertirse en un punto de luz difuso, como el que proyecta una cerradura en la penumbra.

                No es un día que augure buenas nuevas, quizás tampoco mala. El gris de los veranos calurosos se lo come todo, tanto los sueños como las pesadillas. Bajo la pesada bota del sofoco, no hay lugar para las alegrías o las penas. Tal vez, quede suficiente espacio para pensar. Esos ratos que pasan lentos, donde los minutos se arrastran parsimoniosos como babosas moribundas, nos brindan la oportunidad de reflexionar. Sabemos que no es el mejor momento, con nuestro cerebro cociéndose en su jugo en nuestras cabezas. Pero no siempre podemos decidir cuándo parar, a veces, el abismo de nuestra conciencia se abre y nos traga, para regurgitarnos más tarde, convertidos en harapos sollozantes.

                Esos resquicios de pensamiento, que se abren mientras intentamos escapar de la calima, difícilmente pueden llegar a cerrarse. Nuestras mentes entran en círculos y espirales de dolor y autocompasión, donde el resultado es siempre el pesimismo. Quizás, si que hay lugar para las cosas malas. Supongo que siempre consiguen abrirse paso utilizando cualquier grieta. Filtrándose lentamente o fluyendo a borbotones, para ahogarnos en nosotros mismos. Las cosas buenas hay que buscarlas. Las malas te cazan a ti.

                Mientras pensamos y nos hundimos, buscamos el consuelo en la realidad, que vive ajena a nuestros cerebros retorcidos. En otras ocasiones, puede ser un recurso útil. Pero no en un día como hoy. Las calles arden y hasta las sombra huyen del malestar. Las plantas, otrora buscadoras de su amado, se chamuscan y calcinan bajo el sol dictatorial. Ni siquiera cantan los pájaros, que no quieren ver escapar la preciosa agua entre sus picos ajados.

                Y buscamos el cielo. Buscamos los azules, los negros, incluso los rojos, naranjas y violetas, para que bañen nuestros espíritus maltrechos. Pero no están. El gris se extiende, depositando su putrefacta presencia sobre el horizonte zigzagueante. Y solo nos espera la esperanza de un nuevo día. Y de que el gris se vaya del cielo y de nuestros corazones.

Llàgrimes de calç

                Observe com la seua figura es desfà entre les volves etèries de la boira del capvespre. La seua persona es difumina fins a convertir-se en una fantasma mutilat. Se que, segurament, aquella serà l’última vegada que contemple eixes formes que tant m’agraden. En aquests moments, no soc optimista ni tinc ganes de ser-ho. Intente dir-li que pare, però les paraules no m’ixen, es queden quetes a mitat camí, raspant-me la gola. Finalment, el poc que queda d’ell, es fon totalment amb la blancor eterna.

                Pensava que aquell era el moment adequat. Volia cimentar un nou camí per a que el poguérem recórrer junts. Però no ha pogut ser. “No és el moment”, m’ha dit. I, tal vegada, tenia raó. Cada cosa té el seu moment en la vida i, coses que han fallat, poden triomfar més endavant. Però també sé que, esperant el moment ideal, podem acabar en el cementeri, infeliços i insatisfets. Per això, jo voli crear eixe instant que se m’escapava. Com un déu impacient. I m’he equivocat, clarament.

                La boira arriba fins a mi, rodejant-me en una abraçada fresca i humida. Les llàgrimes deixen de fluir per culpa del fred. La respiració se’m talla uns segons i la ment, confosa pels recents esdeveniments, comença a processar la meua situació. La boira m’ha atrapat, en mig d’un mirador en la muntanya. No veig el camí de tornada ni cap senda que puga utilitzar. Tot es blanc i fluid, com si el món s’havera convertit en un gelat de nata. També em preocupa ell. No em perdonaria que per culpa dels meus impulsos li havera passat alguna cosa.

                Vaig en la seua cerca, però el meu peu rellisca. El mirador és de pedra calcària, sense plantes o superfície plana. La boira ho ha deixat tot humit. Caic al terra amb molt mala postura. El colze esquerre és el primer que colpeja la pedra i tot el meu cos rep una descàrrega de dolor. Estic a punt de soltar un fort crit quan comprenc que tot no ha acabat. He seguit relliscant per la pedra banyada i la meitat del meu cos ha somat en el precipici. Menege els braços, intentant buscar alguna cosa on agafar-me. Tanmateix, els meus dits desesperats sols troben aire i boira gelada.

                Caic, sense poder veure que m’espera més avall. Sols son uns segons, perquè una terrassa apareix baix meu, però la caiguda és suficient per a sentir com els ossos de les meues cames rebenten per dins. La tíbia dreta trencada em perfora  a través de la pell i la sang comença a brollar abundant-ment. Torne a lliscar, perquè la terrassa està inclinada. Tot i estar cridant i a punt d’entrar en estat de shock, l’adrenalina m’ajuda a estirar el braç i agafar-me a la roca. La pedra, esmolada, em fa xicotetes ferides als dits.

                Intente cridar, però la veu s’ofega abans d’abandonar la meua boca i, comprenc, que no vaig a eixir viu d’aquesta. Volia crear el moment perfecte per poder estar junt a ell per sempre, però sols he creat el moment ideal per a acabar a l’infern. No sempre podem tindre el que desitgem, però no esperava que fora tan irònic. Eixos últims pensaments em fan riure un poc. Obric els ulls per última vegada i observe les parets de pedra blanca i com l’aigua goteja per elles, arrastrant tot el que es troba. Les gotes cauen a la meua cara i formen llàgrimes de calç, que marquen els últims instants d’aquest sarcàstic moment.

                Em solte. I la blanca boira em traga per sempre.

Clavo

                Ando igual que he vivido, totalmente solo. El único testigo que observa mis pasos titubeantes es la luna menguante, cuya luz carcomida por la distancia, apenas me permite rasgar la insondable oscuridad que se cierra ante mis ojos. En la lejanía, se pueden escuchar ya los sonidos de mis verdugos, que perturban los que, quizás, son mis últimos pensamientos.

                No sé como he podido acabar así, supongo que nadie lo sabe cuando llega el momento. Es un privilegio de los iluminados o de los que no tienen conciencia. Recuerdo mi vida como una espiral larga y profunda que, con cada giro, se iba acercando más y más a la demencia. Daba igual que camino escogiera o como torciera en cada cruce, todas mis elecciones resultaban en corredores de la muerte directos al patíbulo. A veces, cuando creía que había alcanzado una meta o que había conseguido escapar, solo eran pasos en falsos. Solo ponía, temporalmente, el reloj de arena de lado. Pero siempre volvía a ponerse en pie, desgranando mi existencia de nuevo. He aprendido a dejar de lado la esperanza. Sufro menos.

                Algunos caen en el pozo por ser esclavos de sus vicios o de sus propias mentes. En mi caso, he sido victima de mis anhelos y sueños, que me han llevado a hacer barbaridades dignas de un animal sin escrúpulos. Ya no recuerdo al chico que formuló esas ensoñaciones, se ha perdido en un mar de ponzoña tóxica.

                Cada vez los oigo más cerca. Sus voces furiosas y sus pasos apresurados cercan mi camino por tantos lados que mis pobres oídos no pueden procesar tanta información a la vez. Me desorientan. Quizás, ya han oído mis jadeos y mis estertores o han encontrado la sangre que, mis heridas, todas ellas merecidas, han dejado sobre el suelo lleno de polvo y mugre.

                Un grito perfora la noche. Tardo unos segundos en darme cuentas que ha sido proferido por mi garganta seca e irritada. Un clavo abandonada y puesto con malicia ha atravesado mi pie descalzo. Veo la punta oxidada asomar a través de mi piel. No puedo parar a quitármelo, por lo tanto, se ha convertido en mi nuevo compañero de fuga. Es curioso, porque aún sabiendo que soy una miseria humana, me aferro a la vida con desesperación. Toda existencia vale la pena, dicen los inocentes. Yo no pienso igual. Creo que, en mi caso, es solo puro egoísmo. O miedo, tal vez.

                Mi grito debe haberles confirmado finalmente mi posición, porque siento como una flecha me pasa rozando la cabeza. Siento como me cercena parte de la piel y del cuero cabelludo. La sangre me cubre un ojo y el universo se vuelve más rojo y oscuro. El mejor escenario para un final. Y de repente, ya no hay suelo.

                Debo haber encontrado un precipicio, aunque no lo he visto hasta que ha sido demasiado tarde. Caigo. Ruedo y choco con objetos duros y afilados. Siento como mi brazo derecho se quiebra en ángulos imposibles hasta que el codo no puede más y cede. Grito y la arena y el barro me llenan la boca. Pierdo algún que otro diente.

                Aunque me parece estar cayendo durante minutos, el viaje ha debido de ser corto, porque no me he muerto. Con un fuerte estruendo, entro violentamente en una masa de agua fría. El frío me ataca al segundo. El cambio brusco de temperatura me deja atontado, pero puedo sentir como si recibiera centenares de pequeñas puñaladas en la piel. Consigo salir a la superficie y coger una bocanada de aire. Percibo una fuerte corriente y deduzco que estoy en un río. La falta de sangre y el frío extremo me entumecen rápidamente las extremidades, por lo menos, las pocas funcionales que me quedan. Me hundo y cojo aire por última vez, aferrándome aún a algo que no comprendo.

                El fondo del río es aterrador. Helado y oscuro, como a veces me imagino el mismísimo infierno. Me duele el pecho. La corriente me bambolea y a veces me estrella contra el suelo pedregoso. Una de tantas abro la boca y se me escapa el poco aire que había conseguido retener. Mis pulmones reciben el agua fría con los brazos abiertos, como una regalo envenado. Mientras me hundo en la inconsciencia y dejo de sentir el dolor de mi cuerpo, pienso, que ese lugar aterrador, también resulta ser acogedor y tranquilo. Durante unos instantes, no siento nada. Solo una extraña sensación de paz y de felicidad. Como si estuviera en el hogar que nunca he encontrado.

                Abro los ojos. La luz del sol me ciega pero me calienta. Estoy extremadamente cansado y me cuesta pensar. Pero a medida que la sangre vuelve a circular bien por mi cuerpo, el dolor me pasa factura y siento como si todo mi ser ardiera en deseos de morir. Alguien me está ayudando. No debería.

Oigo el rumor del agua, así que me imagino que estoy en la orilla del río. De nuevo, por algún motivo, he vuelto a esquivar la muerte. Si hay un Dios, disfruta torturándonos. A mí, por permitirme seguir existiendo y, al resto del mundo, por tener que seguir relacionándose con una escoria como yo.

                Observo mi pie y el clavo sigue ahí, firme en su posición, como si no quisiera abandonarme. Se ha convertido en la relación estable más larga que he tenido nunca.

Batalles perdudes

                Diuen que l’única batalla que es perd realment és aquella que no lluites. Sincerament, crec que ens deurien baixar ja de l’estel romanent del moviment hippy. Està clar que. si no fas res, el més segur és que acabes perdent, tot i que no et canses. Sempre s’ha de buscar la part positiva, o això diuen. Però, siguent més seriosos ara, s’ha d’acceptar que per molt que lluitem, perdem sense parar. Tots els dies. A totes hores. És impossible pensar que la victòria estarà sempre ahí, esperant-nos amb un pastel i un cartell que rese “enhorabona”. Tal volta, aquesta manera de pensar ens ve d’herència, ja que els romans solien pedrer desenes de batalles. A vegades, les perdien totes menys l’última, per tant, guanyaven la guerra. El que no solen dir és el cost que suposava eixa única victòria. En fi, ni nosaltres som Roma ni la nostra vida una guerra, tanmateix, podríem aprendre alguna cosa.

                Hi ha batalles que no podrem guanyar mai. Ja siga perquè no tenim els recursos, perquè no és el moment o simplement perquè no hi ha cap mena d’interès. Aquestes baralles prolongades ens absorbeixen, ens desconnecten de la realitat i ens fan pedrer batalles que tal volta si que podríem guanyar. Ena sumim en una guerra que no podem guanyar, però estem tan cecs que seguim, cabuts, intentant un impossible. Tal volta, no estem cecs, però si desesperats, i això és pitjor que la foscor més absoluta.

                Paga la pena rendir-se? Depèn de vegades. Però si el cost és massa gran, igual cal replantejar-se tota l’estratègia. Rendir-se no significa caure derrotat, significa poder esquivar l’obstacle que no ens deixa avançar. Aferrar-se i tindre esperança, no és tant bonic com ens ho plantegen en la fantasia. Rendir-se a una batalla significa poder seguir lluitant a una altra. Supose que eixa és la victòria que podem trobar en una rendició. A vegades no fa falta més.

                Hi ha batalles que mereixen ser perdudes. Assumim i seguim.