Llàgrimes de calç

                Observe com la seua figura es desfà entre les volves etèries de la boira del capvespre. La seua persona es difumina fins a convertir-se en una fantasma mutilat. Se que, segurament, aquella serà l’última vegada que contemple eixes formes que tant m’agraden. En aquests moments, no soc optimista ni tinc ganes de ser-ho. Intente dir-li que pare, però les paraules no m’ixen, es queden quetes a mitat camí, raspant-me la gola. Finalment, el poc que queda d’ell, es fon totalment amb la blancor eterna.

                Pensava que aquell era el moment adequat. Volia cimentar un nou camí per a que el poguérem recórrer junts. Però no ha pogut ser. “No és el moment”, m’ha dit. I, tal vegada, tenia raó. Cada cosa té el seu moment en la vida i, coses que han fallat, poden triomfar més endavant. Però també sé que, esperant el moment ideal, podem acabar en el cementeri, infeliços i insatisfets. Per això, jo voli crear eixe instant que se m’escapava. Com un déu impacient. I m’he equivocat, clarament.

                La boira arriba fins a mi, rodejant-me en una abraçada fresca i humida. Les llàgrimes deixen de fluir per culpa del fred. La respiració se’m talla uns segons i la ment, confosa pels recents esdeveniments, comença a processar la meua situació. La boira m’ha atrapat, en mig d’un mirador en la muntanya. No veig el camí de tornada ni cap senda que puga utilitzar. Tot es blanc i fluid, com si el món s’havera convertit en un gelat de nata. També em preocupa ell. No em perdonaria que per culpa dels meus impulsos li havera passat alguna cosa.

                Vaig en la seua cerca, però el meu peu rellisca. El mirador és de pedra calcària, sense plantes o superfície plana. La boira ho ha deixat tot humit. Caic al terra amb molt mala postura. El colze esquerre és el primer que colpeja la pedra i tot el meu cos rep una descàrrega de dolor. Estic a punt de soltar un fort crit quan comprenc que tot no ha acabat. He seguit relliscant per la pedra banyada i la meitat del meu cos ha somat en el precipici. Menege els braços, intentant buscar alguna cosa on agafar-me. Tanmateix, els meus dits desesperats sols troben aire i boira gelada.

                Caic, sense poder veure que m’espera més avall. Sols son uns segons, perquè una terrassa apareix baix meu, però la caiguda és suficient per a sentir com els ossos de les meues cames rebenten per dins. La tíbia dreta trencada em perfora  a través de la pell i la sang comença a brollar abundant-ment. Torne a lliscar, perquè la terrassa està inclinada. Tot i estar cridant i a punt d’entrar en estat de shock, l’adrenalina m’ajuda a estirar el braç i agafar-me a la roca. La pedra, esmolada, em fa xicotetes ferides als dits.

                Intente cridar, però la veu s’ofega abans d’abandonar la meua boca i, comprenc, que no vaig a eixir viu d’aquesta. Volia crear el moment perfecte per poder estar junt a ell per sempre, però sols he creat el moment ideal per a acabar a l’infern. No sempre podem tindre el que desitgem, però no esperava que fora tan irònic. Eixos últims pensaments em fan riure un poc. Obric els ulls per última vegada i observe les parets de pedra blanca i com l’aigua goteja per elles, arrastrant tot el que es troba. Les gotes cauen a la meua cara i formen llàgrimes de calç, que marquen els últims instants d’aquest sarcàstic moment.

                Em solte. I la blanca boira em traga per sempre.