La pluja cau amb força, impulsada, tal volta, per la necessitat de la terra. Pareix que la calor sufocant que el sol ha atrapat, demana a crits que algú li done tranquil·litat. Les gotes d’aigua repiquen contra les finestres, el tendal i qualsevol superfície, com si volgueren cridar la meua atenció. Els rellamps il·luminen la meua habitació, creant ombres amorfes que desperten els meus sentits mig adormits. Els trons van i venen. Alguns ressonen entre les valls i les muntanyes, silenciant-se sense massa rebombori. Altres, toquen terra més prop del poble i, els seus xisclets, em fiquen la pell de gallina. L’aire fa olor a metall, com quan es vesa la sang fresca.
No
puc dormir. Li done la culpa a les tempestes que sacsegen la nit. Aquesta nit
tinc eixa excusa, supose. No són els pensaments pessimistes i els mals records
els que em fan allargar i estirar les hores nocturnes. És el soroll de la
pluja, supose. Tampoc són les fantasies anhelants i sembrades d’esperança les
que fan que l’insomni i la matinada siguen els meus companys de llit. És la
lluentor dels rellamps, supose. Ni puc pensar, tampoc, que son els sentiments i
emocions desbocats als quals no puc ficar fre al meu cap, que bull de tantes coses
a la vegada que no pot eixir res bo d’ahí. Son el trons vibrants, supose. Supose.
Aquesta
nit es diferent. Vull pensar que estic marcant un abans i un després. Que ja no
son les obsessions les que em persegueixen al fals silenci de la foscor. Pot ser,
ha sigut un factor extern el que ho ha marcat, però soc jo qui ho vol i pot
aprofitar. Serà real això que pense? Això que vull creure?. Irònicament, la
vida m’ha llevat la capacitat de dormir per a fer-me un somniador en plena llum
del dia. Un regal? O sols la falsa il·lusió de l’esperança de nou?
I
la pluja cau, els rellamps il·luminen i els trons impacten. I jo no dorc. Però ja
no soc el culpable. Veritat que no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada