Poemes de formigó

                En un món on les parets ens esperen nues i sense personalitat, som nosaltres els que deguem donar-los la vida que els pertoca. Tal volta, algunes pintades estan fora de lloc o la superfície elegida per a fer de llenç no és la correcta. Sempre hi ha parets que no necessiten res. Tanmateix, l’expressió s’ha d’obrir pas, i les ciutats i el seu formigó assassí, li deuen eixa submissió.

                Anònimes, la majoria. Sense sentit, una gran part. A vegades, símbols de rebel·lia pura, que inunden el món de la insatisfacció latent de la humanitat. Assenyalen i critiquen, amb paraules plenes de força acusadora. Són portadores de la revolució que ens mereixem. Paraules escrites que ens criden, que ens fan sentir que no estem sols. Que tenim algú amb qui lluitar. Un motiu per a seguir.

                Altres vegades, són insults o amenaces velades, contra una persona o contra tota la societat. Crits de ràbia i fúria. De l’odi innecessari que massa vegades ens inunda. Referències podrides, superposades entre elles, contaminant el lloc on han sigut pintades. Supose, que eixa és la part negativa.  Tot i que també hi ha art entre les deixalles.

                Però no sempre és així. Les pintades també són el llibre de les confessions de la gent normal. De la gent senzilla. Un diari per al que no tenen veu o no la troben. No esperes una rima complicada o una escriptura perfecta, perquè ni la necessites ni la trobaràs. Sols la bellesa i el sentiment, que escapen de cada gota de pintura. Algunes no valen més que el que ha costat l’esprai per a fer-les, però altres amaguen tot un univers en cada traçada irregular que les conforma. Són l’últim alè d’un amor immadur o d’una culpabilitat que ens transcendeix. Un t’estime en una ribera formigonada del nou Túria, pot significar res o pot significar-ho tot. Tal volta, és el sentiment que amaga una persona per tu i no sap com dir-t’ho.

                Anònimes, moltes. Sense sentit, per totes bandes. Però ens acompanyen en els nostres passejos més inusuals per la ciutat. Més enllà dels centres artificials, ideats més com a escaparates que com a llocs on viure. Molt més enllà, trobem la vida dels poetes del carrer. I també pel camp. Li donen color a eixes cases abandonades prop de la carretera o a eixos ponts grisos i avorrits. Un arc de Sant Martí entre tantes tonalitats negres.

                Mai perennes i sempre en el punt de mira de la neteja. Ahí, tal vegada, radica la seua importància, en la seua naturalesa etèria i efímera. En saber que hui, tal volta, la pots vore, però demà no. Un art que caduca. Una idea que no transcendeix en la col·lectivitat, però que sempre perdura en la persona que la fa i en algunes que la miren. Inclòs, tal volta, s’ha quedat a l’interior de la persona a la qual anava dedicada.

                No deixeu mai d’admirar eixes pintades. Entre insults i dibuixos esperpèntics, tal vegada, trobeu una espurna de la revolta. O, qui sap? Entre tantes ximpleries, igual, podem trobar un “T’estime” dedicat per a nosaltres.