Faltar i sobrar

    Moltes vegades, és com quedar-se atrapat. Caus sense poder evitar-ho en una realitat, que tot i ser la teua, és aliena. Vius al teu món, però un teló d'emocions ho cobreix tot i fa que transmute a altra cosa. Una cosa que, a vegades és bonica, a vegades és horrible. Inclòs el sol brilla diferent, com si estiguera romanent dins d'una esfera de vidre fracturat.

    I el més frustrant és que no pots fer res. Impotent, mires a eixa persona i ja està: estàs a la trampa. De sobte, el temps es difumina i l'espai adquireix noves dimensions que et produeixen un vertigen infinit. I si, és meravellós quan també eres la distorsió per a eixa persona, però quan no, eixa nova realitat pot arribar a ofegar-te.

    I com més proper et sents a eixa persona, pitjor. Per això és una trampa. No et decideixes a separar-te i mantens una esperança intensa. Una esperança que és al mateix temps la flama que alimenta el teu motor i el foc que et consumeix.

    Esperant i esperant que arribe el dia que eixa persona et mire com t'agradaria que et mirara. I a mesura que van passant els dies, els mesos i els anys, vas perdent un poquet més de tu. L'autoestima va minvant i en la teua ment les paraules faltar i sobrar es materialitzen. "Què em sobra?", "Què em falta?" o "Què em falta per a poder agradar-li?". I t'estanques. Veus a la gent avançar i seguir. Però tu no pots. Per cada passa que ells peguen tu sents que en fas dos enrere. Et planteges la vida amb lletres negres sobre paper negre. Tot fosc i podrit.

    Penses en eixes persones solitàries del bar o del parc, que la societat ha deixat de costat i saps que seràs una d'elles. La idea et fa por, però ja la tens a la ment. Com una cadena, t'envolta els pensaments i cada moviment de les peces de la lleontina sona com un murmuri: "soledat".

    I la realitat pesa cada dia un poc més, fins que no pots més. O fins que tornes a poder.

    Siga perquè dius prou o perquè les circumstàncies decideixen per tu i et separen d'eixa persona, però comences a ser lliure. Et toca assumir i seguir. Comprens que no et falta o et sobra res, que eres així i que no pots agradar-li a tot el món. És injust? Pot ser, però és el que hi ha. Entens que la vida no és tot una relació monògama. Que l'amor s'entén de més maneres i va més enllà. Que la tendresa es ramifica de manera més complexa: a les amistats, als animals, a la mateixa vida o a formes d'amor més diverses. Entens que hi ha moltes maneres de viure les relacions i que la trampa, no és el mateix amor o la relació platònica, és el sistema que ens vol apartar de totes les possibilitats que ens brinden les emocions humanes.

    I et promets que no et tornarà a passar. "Una y no más", dius. Que no et mereixes fer-te açò i que, a la pròxima, ho gestionaràs millor o et sabràs apartar a temps. Per desgràcia, les promeses més fàcils de trencar són les que es fan a un mateix.

Serp abissal

                 Caus sense pressa, a poc a poc, sentint com el fred més absolut et traga a un infinit desconegut. El cel ja no hi és. Dubtes si alguna vegada hi ha estat. Perquè deuria estar? Algun motiu per a que brille el sol? Si existeix algun, t’ho podrien dir. Per compassió. Per venjança.

                La foscor comença a convertir-se en el teu únic mon. Sents tanta por, que tanques els ulls a la realitat, al fet de no saber si existeix o no eixa realitat. Tens por, tanta por com no has tingut mai. Tanmateix, el teu sentiment de supervivència no aflora. No et mous. Ni tens intenció de fer-ho. Simplement caus i caus, a través de la marea negra i gelada en la qual s’ha convertit la teua realitat. La pressió augmenta i augmenta. Els teus pulmons criden desesperats per un caliu que no els pots donar. Que no pots obtindre.

                I, de cop a repent, la sents. Sents les ondulacions de l’aigua al teu voltant. Els xicotets remolins que formen la seua pell fastigosa i rugosa al canviar de posició. Ha sigut tan sigil·losa que no l’has vista fins que la tenies damunt. Fins que sents el seu cap, que fa olor a podrit, darrere l’orella. Murmurant tots els pecats i horrors que li s’ocorren. Fent que el teu cor es minimitze fins al punt de que comence a consumir-se. Com si perderes l’anima. Com si et perderes a tu mateixa.

                I el seu cos llarg i fibrós comença a rodejar-te. Ella té tota la mobilitat del món, mentre que tu estàs indefens. Sents com s’enrosca al teu voltant, com comprimeix el teus òrgans i intenta fer-te soltar el poc que et queda. Notes com t’arrastra encara més cap avall. Amb la força descomunal que té. Pareix que vas a trobar-te amb el destí, de la pitjor manera possible. Sents les dents al teu coll...

                I obris els ulls i observes a la desesperació directament a la cara. Sí, és horrible. però també dèbil i patètica. Té el poder que li has permès obtindre. El teu cor creix de nou. Sents la força: la teu força. Batega per tot el teu cos. I t’alliberes. I deixes de caure. I resisteixes. I nades. Perquè eres capaç. Perquè eres increïble.

                Sents a la serp que intenta mossegar-te. Que intenta tornar-te al fons. A vegades caus, però lluites. Saps que pots. Eres més poderós. Si ella et fa caure 5 metres, tu ne nades 10. Sense parar. Endavant sempre. I la foscor es desfà com el xocolate líquid. I la gelor es desplaçada per la suau calor d’una nit de finals d’agost. I veus el cel. I saps que existeix. I tens motius. I veus les mans que et busquen. I busques el seu contacte.

                Encara sents la serp estirar de tu. Però eres més fort. Eres capaç. Eres valuós.

Fetitxes

                L’enciclopèdia.cat defineix el fetitxe com un objecte que desperta en l’individu impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes. Tanmateix, també diu que és un Objecte o amulet associat a un ésser espiritual, en virtut del qual té un poder sobrenatural. Sincerament, no sé si les definicions dels diccionaris ajuden moltes vegades a vore les coses de manera més clar, el que si que sé és que els fetitxes han estat sempre tractats com a un tema tabú. I això no em pareix correcte.

                La realitat és que la humanitat té una capacitat d’imaginar i experimentar realment bàrbara, el que resulta en que qualsevol persona té un parell o un miler de fetitxes. No obstant això, aquesta societat puritana i religiosament cancerígena, ha produït que la majoria d’aquests es vegen a través d’un vel de recel i de rebuig que converteix un acte de plaer en un acte de vergonya. Inclòs, hi ha individus que, fustigats per la seua covardia i inseguretats, s’atreveixen a jutjar i a fer burla dels actes sexual de la resta. Com si qualsevol poguera pujar al pedestal de la moralitat a criticar al altres. La veritat és que la vostra moralitat me la sua fortament.

Algunes persones diuen que el problema és que hi ha fetitxes roïns. Clar que sí, dic jo. De la mateixa manera que una cosa tan pura com l’amor també pot ser horriblement dolent. Tot té una cara bona i una roí. La clau, supose, està en poder trobar a la gent adequada. Com sempre, no és un problema de significats, sinó de persones. De mentalitats més obertes i preparades. De gaudir, en definitiva.

                La qüestió radica en que, des del pas més bàsic, com el missioner, fins al més imaginatiu, tenen el mateix valor, sol necessitem saber veure-lo. En el sexe, de la mateixa manera que en la quotidianitat, tot està bé sempre i quan i haja respecte i consens i qualsevol mal quede fora de l’equació. Pense, que una de les coses més boniques de la vida és poder trobar a una altra persona (o varies) amb la qual gaudir dels fetitxes. Sense pors ni vergonyes. Simplement, assaborir el plaer que ens dona un cos, tant aliè com propi. Deixar-se portar per una part salvatge i sensual que normalment no està conscient.

                Inclòs, si no és compartit, també és la mar d’interessant i eròtic trobar a persones dispostes a provar coses noves. Dispostes a paladejar la teua “perversió” i poder arribar a l’infinit amb coses noves. Tanmateix, crec que és inclòs millor, ser l’altra persona. És a dir, estar obert a provar qualsevol cosa diferent. Entrar en el més profund del desig de l’altra persona per poder beure directament d’ahí. Per saber si ens agrada o no, bàsicament. Millor això que quedar-se amb el dubte.   

                Tal vegada, deuríem deixar de veure els fetitxes com a tabús, i començar a veure’ls com amulets, com diu l’enciclopèdia.cat. Qui sap, igual així tenim millor orgasmes i menys maldecaps.

Entendre i comprendre

                Supose que passem gran part de la nostra vida tractant d’entendre i de comprendre. Entendre que no tot el que desitgem acabarà acomplint-se i, segurament, que perdrem moltes de les coses que considerem segures. No és fàcil ni feliç, la majoria de les voltes, però si que és inevitable. Entropessar també és una part important del camí que realitzem.

                Comprendre que no sempre podrem tindre el paper que volem en la vida d’una altra persona. Que no significarem el que ens agradaria. No obstant això, està bé comprendre que no podem ser sempre la x, a vegades, també serem la y o la z. De fet, crec que seran més les vegades que ens quedarem anhelant ser la x. Tot i que hi ha gent que sempre té més sort.

                Entendre que som la y, també és saber que segurament el nostre temps al seu costat també serà limitat. És trist saber amb més o menys certesa quan i com acabarà la relació amb una persona que apreciem o estimem, però no tot ha de ser pena. Els camins curts també són divertits i tenen les seues coses bones. El temps és una il·lusió i podem gaudir el mateix d’un segon que d’un miler d’anys. Qüestió de perspectiva.

                Supose que gran part del camí de la vida el recorrerem a disgust. Sense tindre el paper que desitgem, sent la y que queda fora i que acaba patint. Però comprendre això, també ens dona la llibertat de poder gaudir més de la resta del camí. Tal vegada, hui soc una y amb una data de caducitat de mesos. Tanmateix, demà podria ser una x eterna. Mai se sap.  

Poemes de formigó

                En un món on les parets ens esperen nues i sense personalitat, som nosaltres els que deguem donar-los la vida que els pertoca. Tal volta, algunes pintades estan fora de lloc o la superfície elegida per a fer de llenç no és la correcta. Sempre hi ha parets que no necessiten res. Tanmateix, l’expressió s’ha d’obrir pas, i les ciutats i el seu formigó assassí, li deuen eixa submissió.

                Anònimes, la majoria. Sense sentit, una gran part. A vegades, símbols de rebel·lia pura, que inunden el món de la insatisfacció latent de la humanitat. Assenyalen i critiquen, amb paraules plenes de força acusadora. Són portadores de la revolució que ens mereixem. Paraules escrites que ens criden, que ens fan sentir que no estem sols. Que tenim algú amb qui lluitar. Un motiu per a seguir.

                Altres vegades, són insults o amenaces velades, contra una persona o contra tota la societat. Crits de ràbia i fúria. De l’odi innecessari que massa vegades ens inunda. Referències podrides, superposades entre elles, contaminant el lloc on han sigut pintades. Supose, que eixa és la part negativa.  Tot i que també hi ha art entre les deixalles.

                Però no sempre és així. Les pintades també són el llibre de les confessions de la gent normal. De la gent senzilla. Un diari per al que no tenen veu o no la troben. No esperes una rima complicada o una escriptura perfecta, perquè ni la necessites ni la trobaràs. Sols la bellesa i el sentiment, que escapen de cada gota de pintura. Algunes no valen més que el que ha costat l’esprai per a fer-les, però altres amaguen tot un univers en cada traçada irregular que les conforma. Són l’últim alè d’un amor immadur o d’una culpabilitat que ens transcendeix. Un t’estime en una ribera formigonada del nou Túria, pot significar res o pot significar-ho tot. Tal volta, és el sentiment que amaga una persona per tu i no sap com dir-t’ho.

                Anònimes, moltes. Sense sentit, per totes bandes. Però ens acompanyen en els nostres passejos més inusuals per la ciutat. Més enllà dels centres artificials, ideats més com a escaparates que com a llocs on viure. Molt més enllà, trobem la vida dels poetes del carrer. I també pel camp. Li donen color a eixes cases abandonades prop de la carretera o a eixos ponts grisos i avorrits. Un arc de Sant Martí entre tantes tonalitats negres.

                Mai perennes i sempre en el punt de mira de la neteja. Ahí, tal vegada, radica la seua importància, en la seua naturalesa etèria i efímera. En saber que hui, tal volta, la pots vore, però demà no. Un art que caduca. Una idea que no transcendeix en la col·lectivitat, però que sempre perdura en la persona que la fa i en algunes que la miren. Inclòs, tal volta, s’ha quedat a l’interior de la persona a la qual anava dedicada.

                No deixeu mai d’admirar eixes pintades. Entre insults i dibuixos esperpèntics, tal vegada, trobeu una espurna de la revolta. O, qui sap? Entre tantes ximpleries, igual, podem trobar un “T’estime” dedicat per a nosaltres.

Tempestes nocturnes

                 La pluja cau amb força, impulsada, tal volta, per la necessitat de la terra. Pareix que la calor sufocant que el sol ha atrapat, demana a crits que algú li done tranquil·litat. Les gotes d’aigua repiquen contra les finestres, el tendal i qualsevol superfície, com si volgueren cridar la meua atenció. Els rellamps il·luminen la meua habitació, creant ombres amorfes que desperten els meus sentits mig adormits. Els trons van i venen. Alguns ressonen entre les valls i les muntanyes, silenciant-se sense massa rebombori. Altres, toquen terra més prop del poble i, els seus xisclets, em fiquen la pell de gallina. L’aire fa olor a metall, com quan es vesa la sang fresca.

                No puc dormir. Li done la culpa a les tempestes que sacsegen la nit. Aquesta nit tinc eixa excusa, supose. No són els pensaments pessimistes i els mals records els que em fan allargar i estirar les hores nocturnes. És el soroll de la pluja, supose. Tampoc són les fantasies anhelants i sembrades d’esperança les que fan que l’insomni i la matinada siguen els meus companys de llit. És la lluentor dels rellamps, supose. Ni puc pensar, tampoc, que son els sentiments i emocions desbocats als quals no puc ficar fre al meu cap, que bull de tantes coses a la vegada que no pot eixir res bo d’ahí. Son el trons vibrants, supose. Supose.

                Aquesta nit es diferent. Vull pensar que estic marcant un abans i un després. Que ja no son les obsessions les que em persegueixen al fals silenci de la foscor. Pot ser, ha sigut un factor extern el que ho ha marcat, però soc jo qui ho vol i pot aprofitar. Serà real això que pense? Això que vull creure?. Irònicament, la vida m’ha llevat la capacitat de dormir per a fer-me un somniador en plena llum del dia. Un regal? O sols la falsa il·lusió de l’esperança de nou?

                I la pluja cau, els rellamps il·luminen i els trons impacten. I jo no dorc. Però ja no soc el culpable. Veritat que no?  

Bajo el cielo gris

                 El cielo ha perdido el color azul de la inmensidad. El cielo ahora es gris. No el gris bonito de la plata o de un atardecer sobre un lago. Es un gris sucio y deslucido, como el color que debe tener una alma podrida. No es el gris de la nubes, que anuncian agua y fanfarria de rayos. Es el gris del polvo en suspensión que oprime la tierra hasta convertirla en la mismísima forja de Hefesto. El sol, aunque cae con fuerza, marcando nuestra piel con el calor de los infiernos, a penas se ve en las alturas. Ha perdido nitidez y forma, hasta convertirse en un punto de luz difuso, como el que proyecta una cerradura en la penumbra.

                No es un día que augure buenas nuevas, quizás tampoco mala. El gris de los veranos calurosos se lo come todo, tanto los sueños como las pesadillas. Bajo la pesada bota del sofoco, no hay lugar para las alegrías o las penas. Tal vez, quede suficiente espacio para pensar. Esos ratos que pasan lentos, donde los minutos se arrastran parsimoniosos como babosas moribundas, nos brindan la oportunidad de reflexionar. Sabemos que no es el mejor momento, con nuestro cerebro cociéndose en su jugo en nuestras cabezas. Pero no siempre podemos decidir cuándo parar, a veces, el abismo de nuestra conciencia se abre y nos traga, para regurgitarnos más tarde, convertidos en harapos sollozantes.

                Esos resquicios de pensamiento, que se abren mientras intentamos escapar de la calima, difícilmente pueden llegar a cerrarse. Nuestras mentes entran en círculos y espirales de dolor y autocompasión, donde el resultado es siempre el pesimismo. Quizás, si que hay lugar para las cosas malas. Supongo que siempre consiguen abrirse paso utilizando cualquier grieta. Filtrándose lentamente o fluyendo a borbotones, para ahogarnos en nosotros mismos. Las cosas buenas hay que buscarlas. Las malas te cazan a ti.

                Mientras pensamos y nos hundimos, buscamos el consuelo en la realidad, que vive ajena a nuestros cerebros retorcidos. En otras ocasiones, puede ser un recurso útil. Pero no en un día como hoy. Las calles arden y hasta las sombra huyen del malestar. Las plantas, otrora buscadoras de su amado, se chamuscan y calcinan bajo el sol dictatorial. Ni siquiera cantan los pájaros, que no quieren ver escapar la preciosa agua entre sus picos ajados.

                Y buscamos el cielo. Buscamos los azules, los negros, incluso los rojos, naranjas y violetas, para que bañen nuestros espíritus maltrechos. Pero no están. El gris se extiende, depositando su putrefacta presencia sobre el horizonte zigzagueante. Y solo nos espera la esperanza de un nuevo día. Y de que el gris se vaya del cielo y de nuestros corazones.

Llàgrimes de calç

                Observe com la seua figura es desfà entre les volves etèries de la boira del capvespre. La seua persona es difumina fins a convertir-se en una fantasma mutilat. Se que, segurament, aquella serà l’última vegada que contemple eixes formes que tant m’agraden. En aquests moments, no soc optimista ni tinc ganes de ser-ho. Intente dir-li que pare, però les paraules no m’ixen, es queden quetes a mitat camí, raspant-me la gola. Finalment, el poc que queda d’ell, es fon totalment amb la blancor eterna.

                Pensava que aquell era el moment adequat. Volia cimentar un nou camí per a que el poguérem recórrer junts. Però no ha pogut ser. “No és el moment”, m’ha dit. I, tal vegada, tenia raó. Cada cosa té el seu moment en la vida i, coses que han fallat, poden triomfar més endavant. Però també sé que, esperant el moment ideal, podem acabar en el cementeri, infeliços i insatisfets. Per això, jo voli crear eixe instant que se m’escapava. Com un déu impacient. I m’he equivocat, clarament.

                La boira arriba fins a mi, rodejant-me en una abraçada fresca i humida. Les llàgrimes deixen de fluir per culpa del fred. La respiració se’m talla uns segons i la ment, confosa pels recents esdeveniments, comença a processar la meua situació. La boira m’ha atrapat, en mig d’un mirador en la muntanya. No veig el camí de tornada ni cap senda que puga utilitzar. Tot es blanc i fluid, com si el món s’havera convertit en un gelat de nata. També em preocupa ell. No em perdonaria que per culpa dels meus impulsos li havera passat alguna cosa.

                Vaig en la seua cerca, però el meu peu rellisca. El mirador és de pedra calcària, sense plantes o superfície plana. La boira ho ha deixat tot humit. Caic al terra amb molt mala postura. El colze esquerre és el primer que colpeja la pedra i tot el meu cos rep una descàrrega de dolor. Estic a punt de soltar un fort crit quan comprenc que tot no ha acabat. He seguit relliscant per la pedra banyada i la meitat del meu cos ha somat en el precipici. Menege els braços, intentant buscar alguna cosa on agafar-me. Tanmateix, els meus dits desesperats sols troben aire i boira gelada.

                Caic, sense poder veure que m’espera més avall. Sols son uns segons, perquè una terrassa apareix baix meu, però la caiguda és suficient per a sentir com els ossos de les meues cames rebenten per dins. La tíbia dreta trencada em perfora  a través de la pell i la sang comença a brollar abundant-ment. Torne a lliscar, perquè la terrassa està inclinada. Tot i estar cridant i a punt d’entrar en estat de shock, l’adrenalina m’ajuda a estirar el braç i agafar-me a la roca. La pedra, esmolada, em fa xicotetes ferides als dits.

                Intente cridar, però la veu s’ofega abans d’abandonar la meua boca i, comprenc, que no vaig a eixir viu d’aquesta. Volia crear el moment perfecte per poder estar junt a ell per sempre, però sols he creat el moment ideal per a acabar a l’infern. No sempre podem tindre el que desitgem, però no esperava que fora tan irònic. Eixos últims pensaments em fan riure un poc. Obric els ulls per última vegada i observe les parets de pedra blanca i com l’aigua goteja per elles, arrastrant tot el que es troba. Les gotes cauen a la meua cara i formen llàgrimes de calç, que marquen els últims instants d’aquest sarcàstic moment.

                Em solte. I la blanca boira em traga per sempre.

Clavo

                Ando igual que he vivido, totalmente solo. El único testigo que observa mis pasos titubeantes es la luna menguante, cuya luz carcomida por la distancia, apenas me permite rasgar la insondable oscuridad que se cierra ante mis ojos. En la lejanía, se pueden escuchar ya los sonidos de mis verdugos, que perturban los que, quizás, son mis últimos pensamientos.

                No sé como he podido acabar así, supongo que nadie lo sabe cuando llega el momento. Es un privilegio de los iluminados o de los que no tienen conciencia. Recuerdo mi vida como una espiral larga y profunda que, con cada giro, se iba acercando más y más a la demencia. Daba igual que camino escogiera o como torciera en cada cruce, todas mis elecciones resultaban en corredores de la muerte directos al patíbulo. A veces, cuando creía que había alcanzado una meta o que había conseguido escapar, solo eran pasos en falsos. Solo ponía, temporalmente, el reloj de arena de lado. Pero siempre volvía a ponerse en pie, desgranando mi existencia de nuevo. He aprendido a dejar de lado la esperanza. Sufro menos.

                Algunos caen en el pozo por ser esclavos de sus vicios o de sus propias mentes. En mi caso, he sido victima de mis anhelos y sueños, que me han llevado a hacer barbaridades dignas de un animal sin escrúpulos. Ya no recuerdo al chico que formuló esas ensoñaciones, se ha perdido en un mar de ponzoña tóxica.

                Cada vez los oigo más cerca. Sus voces furiosas y sus pasos apresurados cercan mi camino por tantos lados que mis pobres oídos no pueden procesar tanta información a la vez. Me desorientan. Quizás, ya han oído mis jadeos y mis estertores o han encontrado la sangre que, mis heridas, todas ellas merecidas, han dejado sobre el suelo lleno de polvo y mugre.

                Un grito perfora la noche. Tardo unos segundos en darme cuentas que ha sido proferido por mi garganta seca e irritada. Un clavo abandonada y puesto con malicia ha atravesado mi pie descalzo. Veo la punta oxidada asomar a través de mi piel. No puedo parar a quitármelo, por lo tanto, se ha convertido en mi nuevo compañero de fuga. Es curioso, porque aún sabiendo que soy una miseria humana, me aferro a la vida con desesperación. Toda existencia vale la pena, dicen los inocentes. Yo no pienso igual. Creo que, en mi caso, es solo puro egoísmo. O miedo, tal vez.

                Mi grito debe haberles confirmado finalmente mi posición, porque siento como una flecha me pasa rozando la cabeza. Siento como me cercena parte de la piel y del cuero cabelludo. La sangre me cubre un ojo y el universo se vuelve más rojo y oscuro. El mejor escenario para un final. Y de repente, ya no hay suelo.

                Debo haber encontrado un precipicio, aunque no lo he visto hasta que ha sido demasiado tarde. Caigo. Ruedo y choco con objetos duros y afilados. Siento como mi brazo derecho se quiebra en ángulos imposibles hasta que el codo no puede más y cede. Grito y la arena y el barro me llenan la boca. Pierdo algún que otro diente.

                Aunque me parece estar cayendo durante minutos, el viaje ha debido de ser corto, porque no me he muerto. Con un fuerte estruendo, entro violentamente en una masa de agua fría. El frío me ataca al segundo. El cambio brusco de temperatura me deja atontado, pero puedo sentir como si recibiera centenares de pequeñas puñaladas en la piel. Consigo salir a la superficie y coger una bocanada de aire. Percibo una fuerte corriente y deduzco que estoy en un río. La falta de sangre y el frío extremo me entumecen rápidamente las extremidades, por lo menos, las pocas funcionales que me quedan. Me hundo y cojo aire por última vez, aferrándome aún a algo que no comprendo.

                El fondo del río es aterrador. Helado y oscuro, como a veces me imagino el mismísimo infierno. Me duele el pecho. La corriente me bambolea y a veces me estrella contra el suelo pedregoso. Una de tantas abro la boca y se me escapa el poco aire que había conseguido retener. Mis pulmones reciben el agua fría con los brazos abiertos, como una regalo envenado. Mientras me hundo en la inconsciencia y dejo de sentir el dolor de mi cuerpo, pienso, que ese lugar aterrador, también resulta ser acogedor y tranquilo. Durante unos instantes, no siento nada. Solo una extraña sensación de paz y de felicidad. Como si estuviera en el hogar que nunca he encontrado.

                Abro los ojos. La luz del sol me ciega pero me calienta. Estoy extremadamente cansado y me cuesta pensar. Pero a medida que la sangre vuelve a circular bien por mi cuerpo, el dolor me pasa factura y siento como si todo mi ser ardiera en deseos de morir. Alguien me está ayudando. No debería.

Oigo el rumor del agua, así que me imagino que estoy en la orilla del río. De nuevo, por algún motivo, he vuelto a esquivar la muerte. Si hay un Dios, disfruta torturándonos. A mí, por permitirme seguir existiendo y, al resto del mundo, por tener que seguir relacionándose con una escoria como yo.

                Observo mi pie y el clavo sigue ahí, firme en su posición, como si no quisiera abandonarme. Se ha convertido en la relación estable más larga que he tenido nunca.

Batalles perdudes

                Diuen que l’única batalla que es perd realment és aquella que no lluites. Sincerament, crec que ens deurien baixar ja de l’estel romanent del moviment hippy. Està clar que. si no fas res, el més segur és que acabes perdent, tot i que no et canses. Sempre s’ha de buscar la part positiva, o això diuen. Però, siguent més seriosos ara, s’ha d’acceptar que per molt que lluitem, perdem sense parar. Tots els dies. A totes hores. És impossible pensar que la victòria estarà sempre ahí, esperant-nos amb un pastel i un cartell que rese “enhorabona”. Tal volta, aquesta manera de pensar ens ve d’herència, ja que els romans solien pedrer desenes de batalles. A vegades, les perdien totes menys l’última, per tant, guanyaven la guerra. El que no solen dir és el cost que suposava eixa única victòria. En fi, ni nosaltres som Roma ni la nostra vida una guerra, tanmateix, podríem aprendre alguna cosa.

                Hi ha batalles que no podrem guanyar mai. Ja siga perquè no tenim els recursos, perquè no és el moment o simplement perquè no hi ha cap mena d’interès. Aquestes baralles prolongades ens absorbeixen, ens desconnecten de la realitat i ens fan pedrer batalles que tal volta si que podríem guanyar. Ena sumim en una guerra que no podem guanyar, però estem tan cecs que seguim, cabuts, intentant un impossible. Tal volta, no estem cecs, però si desesperats, i això és pitjor que la foscor més absoluta.

                Paga la pena rendir-se? Depèn de vegades. Però si el cost és massa gran, igual cal replantejar-se tota l’estratègia. Rendir-se no significa caure derrotat, significa poder esquivar l’obstacle que no ens deixa avançar. Aferrar-se i tindre esperança, no és tant bonic com ens ho plantegen en la fantasia. Rendir-se a una batalla significa poder seguir lluitant a una altra. Supose que eixa és la victòria que podem trobar en una rendició. A vegades no fa falta més.

                Hi ha batalles que mereixen ser perdudes. Assumim i seguim.

Portes tancades

                No sempre tota opció acaba sent viable o segura. Ni tant sols, ha arribat a ser una opció en sí. El dit castellà diu: “cuando se cierra una puerta, se abre una ventana”. I pot ser, però no és necessàriament així. A vegades, les oportunitats es perden, sense remei o solució, i això també es pot i es deu acceptar.

                Una porta pot ser un lloc, una oferta, una persona... pot ser qualsevol cosa. I de la mateixa manera que arriben, se’n poden anar. De cop a repent, perdem el futur que amb tantes ganes esperàvem i la porta és tanca a cal i canto. Segurament, acabem perdent una part de nosaltres en cada gir de la clau al pany. Ens dessagnem amb els anhels desitjats que hem deixat escapar o que ens han furtat sense cap mena de vergonya. I a mesura que més portes tancades ens anem trobant al pas, la nostra innocència mor un poc. Mai deixem de creure i esperar, però la il·lusió es converteix en fum i es desfà en el buit.

                Quan la porta és la metàfora d’una persona, supose que és més dolorós. Tancar pot ser sinònim de la mort, però no necessàriament és així. De tant en tant, portes que creiem obertes per sempre, es segellen i ens deixen atabalats, intentant obrir-la. No sempre podrem estar presents i participar de la vida de les persones que estimem. L’oportunitat de formar part del seu món s’acaba. S’accepta i es segueix avant. Qui sap, a vegades, les portes es poden tornar a obrir, no està mal insistir. Tot i que forçar-la, pot arribar a portar-te a un final pitjor.

                Les portes es tanquen sense parar. En cada decisió pròpia o aliena, una clau desapareixes o un pany es trenca per la meitat. S’accepta i es segueix endavant. No tots tindrem el final feliç que desitgem o estarem amb les persones que volem. Així com la felicitat existeix, la tristesa també ho fa, i formarà una part important i decisiva de la vida de la majoria.

                Algunes portes romanen obertes. Poques. La majoria es tanquen i algun dia es poden tornar a obrir. Ser pacient o insistent pot ser la solució. Però aneu amb compte amb l’esperança. És com la princesa que amaga a un monstre a l’armari. L’alimenta de la il·lusió i dels somnis, per a després, en moltes ocasions, alliberar-lo en forma de tristesa voraç.

                A vegades, paga la pena deixar les portes tancades i oblidades.  

València en tres dies

                Tres dies donen per a molt poc, però et deixen el temps suficient per tindre massa sentiments. És trist caminar pels carrers que durant anys has considerat com a casa i veure-los sols com a espills del passat. Aquells llocs que albergaven les nits i dies de felicitat i goig, però també de merda i tristesa, han deixat de ser el que eren. Clarament, en molts, seguiran augmentat les vivències, però la majoria s’han convertit en monuments fantasmagòrics del que ja no serà. Saber que ja no hi ha cabuda a repetir les mateixes experiències amb les persones que estimes, desvirtua l’ambient, convertit eixos espais en closques buides que comencen a fer olor de podrit. No és sols que ens fem vells, és que el món decau amb nosaltres, o al menys, des del meu punt de vista egocèntric, és la sensació que tinc.

                En tres dies, he pogut tornar a sentir l’amor i l’amistat pròxim que feia mesos que no sentia amb persones que portava massa temps trobant a faltar. Sentiments que t’omplin l’anima, però que quan desapareixen, sols deixen lloc a la melancolia. Els llaços no és trenquen, d’això soc conscient, però sempre fa por estirar-los massa. Preferisc no fer-ho.

                Tres dies a València m’han servit per a sentir-me com un estrany a la ciutat que més m’ha donat en aquesta vida després del meu poble. Molts primers els he viscut ahí, o en conseqüència de, i això marca. València sempre em donarà la benvinguda, però abandonar-la, tant de sobte, sempre em fa pegar una mirada al passat i una altra al futur. Al passat, per a penedir-me i pensar en tot el que no pogut ser. En totes les oportunitats mortes o enterrades quan encara respiraven. I la mirada al futur, per vore el que pot ser, però més important, amb qui vull que siga.

               

Escales del cementeri

 

De sostre el cel ras i d’esquenes, al fons, el Benicadell, cada vegada un poc més fosc, tallat a ganivetades i emmarcat pel blau, el morat i el púrpura i també pel groc brut del capvespre. Per tots els costats l’aire fresc de febrer, actiu i insistent, que em desfà i m’enreda el pèl, convertint-me en el doble patètic de la Medusa. I a sota les escales.

                Escales noves, de pedra que es manté freda tot l’any. Escales fetes per a acurtar el camí empinat i sinuós del cementeri. Escales fetes per a no cansar, però tan llargues, altes i nombrosos que el més valent perd l’alé en coronar-les. Rodejades per carrasques, esbarzers, pins i brossa, perquè allí on estem, sempre hi haurà brossa.

                Han vist l’alcohol, la droga i la festa. Han vist l’odi i l’enfrontament, tal vegada inclòs la baralla i la sang. Han vist l’amistat verdadera, parlant i passant la vesprada. També, han vist l’amor i el plaer, des del bes més innocent fins al sexe apassionat dels qui no es preocupen per la resta del món, emparats per la falsa tranquil·litat del lloc, perquè altra cosa no sé, però la mort tranquil·litat en té se sobra.

                Curiosament, tot i portar a la gent fins al cementeri, les escales no han sentit la mort, ja que aquesta fa el seu recorregut final pel camí. Tanmateix, tot i ser un lloc pur de mort, ha begut de tots els sentiments que l’acompanyen. L’angoixa, la ràbia, la curiositat i, inclòs, la indiferència de la gent que les trepitja, han sigut absorbides per tots els graons que la formen. Són un lapsus de vida molt prop de la mort, però amb sentiments de cadàver.

                També són una finestra a la realitat. En trobar-se per dalt del poble, un pot seure en elles i observar el funcionament de la gent que va i ve pels carrers d’asfalt i calor. S’observen les persones a les cases, fent com si no veren l’espectre blanc sota el turó, al final de les escales. Ignoren als xiprers que l’envolten, que assenyalen de forma premonitòria al cel infinit. Primera fila per al circ de l’existència.

                Són un lloc per a pensar. Per a imaginar en l’impossible, perquè la realitat ja s’encarrega de fer el que és possible. Nosaltres som els únics capaços de recrear l’impossible, encara que siga sols de forma momentània i intranscendent. Per això tenim llocs especials, connectats a infinitats de possibilitats, com unes escales.

                De cara la vida, d’esquenes la mort, per a no oblidar, que les escales sempre ens porten al cementeri.